El Camp Nou, el melic d'un gran país

Hi ha cites ineludibles que mobilitzen tot un país. Quan se celebren no importa la distància, que tothom s'hi desplaça en massa per demostrar, més que mai, allò que els savis ens recorden tot sovint: que Catalunya “és un país tan petit”. Quant a distància, s'entén. Perquè en altres coses queda clar que som molt grans.

Però si una cosa era gran, enorme, descomunal, era la bandera que comandava la primera legió d'espectadors que ja a primera hora deambulaven pels accessos exteriors de l'estadi del Camp Nou. La feia voleiar Josep Camarasa, un veí de Corbins amb la barretina posada que no se'n perd ni una. Forçut de mena, aquest popular lleidatà atreia multituds que es fotografiaven sota la seva espectacular doble bandera cosida (l'estelada i una reproducció de la matrícula europea amb el CAT) alçada amb un pal de nou metres d'altura. Camarasa, que es considera “independentista fins al moll de l'os”, reconeix que s'està fent molt popular gràcies al fet de sortir sovint a la televisió i als mitjans. “Em conviden a diades castelleres i a concerts de corals”, comenta mentre la gent, que ja comença a fer cua, se li acosta per retratar-se amb ell.

Entre d'altres, Carme Bruguera, de Blanes –tot i que remarca que és nascuda a Sant Hilari Sacalm–, que es fa fer una foto amb el retrat reproduït en paper d'una dona (?!). El misteri, resolt, quan declara que es tracta d'una amiga de Facebook, la Maria Esteve, una exiliada de 77 anys que viu des dels 16 anys a Mendoza (Argentina) i diu que el seu somni és veure una Catalunya lliure abans de morir. “Com que no pot venir físicament aquí, em faig fotos amb ella fotografiada i les penjo a la xarxa social. No saps com es va emocionar amb les de l'Onze de Setembre!”, diu la Carme. L'esperit també compta. Només faltaria.

Quan tot just obren les portes del recinte, a les cinc de la tarda, per poder accedir a la fira d'entitats, les riuades de gent es van fent cada cop més grans. No és estrany: només de Cassà de la Selva arriben de cop 110 persones organitzades per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb el crit de “Fem país!”, i de Valls, que amb deu autocars fan patxoca tots plegats. Hi destaquen en Josep Maria i en Joan, que, amb l'estelada a la mà i la barretina al cap, no s'estan de dir: “Avui hem deixat les navalles i la retallada a casa per portar el pernil i disfrutar cridant «independència»!” Per si de cas, una de les seves acompanyants ho deixa clar: “Som gent de pau!”

De l'Alt Empordà al Montsià, de la Terra Alta al Pallars Sobirà, de tot Catalunya i de més enllà dels Països Catalans van fer camí cap a Barcelona per no perdre's el Concert per la Llibertat, sobretot, com aclamava la majoria, per la “reivindicació nacional”. I de totes les edats. Fent mans i mànigues per no perdre's la cita. Alguns, com és el cas d'en Jordi i la Marta de Girona, van aconseguir cangur a última hora per cuidar dels seus tres fills i no els importava gaudir del concert des del darrere de l'escenari. “El que importa és ser-hi, viure l'ambient i fer país”, diu ell, i ella està entusiasmada per tornar a sentir en directe Lluís Llach.

No cal dir que els colors que predominaven en l'ambient ahir eren el groc i el vermell; bé, i el blau i el blanc de les estelades, la bandera majoritària amb diferència. Pel que fa a l'equipament, de samarretes personalitzades, n'hi havia de tots colors i lemes, impossible de resumir-los aquí. Bé, per remarcar-ne alguna, escombrant cap a casa, n'hi havia moltes del concert Catalunya vol viure en llibertat que va celebrar El Punt Avui l'any passat a Girona. Però, per ser honestos, si n'hi havia una que destacava era, sens dubte, la del segon equipament del Barça, definida per la senyera i també pel patrocinador que la subvenciona: Qatar. Coses del marxandatge, que ja sabem que “la pela és la pela” (i, si no, que ho preguntin al Barça, que ahir es va fer d'or a la botiga del Camp Nou). Però, per si hi havia cap dubte, alguns periquitos tampoc se'n van estar, de mostrar amb orgull la samarreta del seu equip. Com ara en Jordi del Poal (Pla d'Urgell), independentista i de l'Espanyol, com molts altres del seu poble i de Catalunya. No anar vestit per a l'ocasió ahir no era excusa, a la fira es venia tota mena de marxandatge catalanista, des de samarretes (la més surrealista, la de Dyango Hope, a l'estil Obama) fins a joies, passant per sabates i xancletes. També rellotges que marquen les hores en quarts i cerveses de nom Estelada, però que curiosament no mostren a l'etiqueta cap estrella.

Ahir, la capital, Barcelona, amb el Camp Nou com a melic del país, va demostrar novament el seu poder d'atracció. I la gent de comarques va tornar a demostrar que no falla i menys quan l'ocasió s'ho val. Això sense comptar la gran quantitat de gent que devia seguir el concert gràcies a la retransmissió de TV3. A fora, però, la vida de la gran ciutat semblava immune a l'esdeveniment. Sense anar més lluny, a la zona propera al Paral·lel, milers de persones celebraven una altra festa reivindicativa: la del Dia de l'Orgull Gai. Però això
és una altra història, també és cert, lligada a la llibertat.