Rigol: el paper de neutral

Cada dia s'incrementa més escoltar polítics que diuen blanc i ràpidament són contrarestats per altres que diuen negre. No valen els tons grisos. Uns organitzen el dret a decidir, d'altres el dret a saber, d'altres el dret a dividir i d'altres no organitzen res. Tots aquests drets esmentats són ben respectables i en canvi són tan oposats que creen malestar i situen la classe política en un debat obert de gat i gos deixant només marge i opció per estar-hi a favor o en contra. El del dret a “decidir” està en contra visceralment d'aquell que vol el “dret a saber” que promou el Partit Popular, i poc a poc i en qüestions de drets, el panorama polític reporta poques sorpreses amb la conclusió que són moltes les persones que quan comencen a parlar és fàcil saber de quin peu calcen. Hi ha manca de figures neutrals. Personatges que siguin capaços d'entendre els tons i els matisos del blanc i el negre.

Un personatge de destacable trajectòria en la política catalana és l'expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol. Ara mateix està fent la tasca de trobar un to consensuat per sumar veus sobre el procés sobiranista de Catalunya.

No és la primera vegada que Rigol és reclamat com a neutral. Com a persona capaç d'escoltar i en principi no ésser rebutjat per ningú. Persona capaç d'extreure el millor de cadascú i elaborar un text comú.

Joan Rigol, als anys vuitanta, va ser capaç, com a conseller de Cultura, de sumar el centre, les esquerres i fins i tot les dretes per a un complicat pacte cultural. Ho va aconseguir i llavors li va costar el càrrec. Calen figures com Joan Rigol, que siguin capaces de fer el paper de neutrals per sumar. Malgrat allò que facin no pugui agradar al seu partit.

Amb la que cau en el procés sobiranista, Rigol haurà de fer de Torsimany. Un forjador que haurà de recollir totes les idees i plasmar-les en un sol paper que pugui tenir eficàcia.