Dues cadenes, en primera persona

La periodista lituana Kristina Nastopkaite fa una dècada que viu a Catalunya però, tot i que llavors només tenia 9 anys, encara té algun record de la Via Bàltica. “Era molt impactant, entenia que venia alguna cosa molt grossa; el sentiment independentista sempre havia estat molt fort, però llavors va esclatar”, rememora. A Lituània el nacionalisme era molt majoritari, de fet, i a última hora fins i tot s'hi van apuntar els comunistes prosoviètics. De cara al món, la cadena va suposar “un crit” per recordar-li que les repúbliques bàltiques existien, però a l'interior també va desencadenar la reivindicació, i a partir d'allí la gent va sortir molt més al carrer. “Era l'únic camí, no hi havia llibertat d'expressió”, recorda Nastopkaite. Ella mateixa en tenia l'exemple a casa: el seu pare era crític literari, i solia rebre “visites” d'agents del KGB per recordar-li que millor que les seves crítiques fossin a favor del règim soviètic...

Encara avui, als països bàltics el 23 d'agost es posen un llacet negre per recordar el pacte que els va treure la llibertat durant mig segle. “Cada any ens commou molt el record de les imatges de la cadena, de les cançons que cantàvem als tres països o de l'acte del 20è aniversari, va ser molt emocionant”, explica.

Com a corresponsal del principal diari lituà, Lietuvos Rytas, Nastopkaite ara constata l'interès que allà ha despertat la Via Catalana –a l'agost ja n'ha escrit un article de tres planes, aquí mostrat, en què fins i tot repassava tota la història de Catalunya–, i ja és a punt per fer-ne la crònica dimecres. No gaires més persones podran dir que han viscut dos esdeveniments històrics de tal rellevància.