La petjada bàltica
La cadena humana de 600 quilòmetres que el 1989 va unir Lituània, Letònia i Estònia va suposar un punt d'inflexió en la seva lluita pacífica per la llibertat
La Via Catalana s'hi emmiralla i vol repetir ara l'èxit de la cita
-
La Via Bàltica, realitzada l'agost de 1989 VLADAS SCIAVINSKAS/ NATIONAL ARCHIVES OF ESTONIA/ LITHUANIAN CENTRAL STATE ARCHIVE. -
La Via Bàltica, realitzada l'agost de 1989 VLADAS SCIAVINSKAS/ NATIONAL ARCHIVES OF ESTONIA/ LITHUANIAN CENTRAL STATE ARCHIVE. -
La Via Bàltica, realitzada l'agost de 1989 VLADAS SCIAVINSKAS/ NATIONAL ARCHIVES OF ESTONIA/ LITHUANIAN CENTRAL STATE ARCHIVE.
El 23 d'agost del 1989, entre un milió i mig i dos milions de persones –dels set milions que sumava la població dels tres països– van entrellaçar les mans durant quinze minuts al llarg de gairebé 600 quilòmetres entre Vílnius, Riga i Tallinn, les capitals de Lituània, Letònia i Estònia, per reclamar la recuperació de la independència que les tres repúbliques havien assolit arran de la I Guerra Mundial. Aquell dia feia 50 anys, l'anomenat pacte Molotov-Ribbentrop, entre l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica, n'havia suposat l'annexió a l'URSS, en un acord que mai va ser reconegut per Occident, però que havia significat en la pràctica la pèrdua de les llibertats de tots tres estats. Mig segle després, quan ja s'albirava la caiguda dels règims comunistes a l'Europa oriental, l'acció feia aflorar definitivament una consciència nacional que havia quedat latent fins tot just un any i mig abans, quan s'havien fundat els nous moviments d'emancipació.
La Via Bàltica per si mateixa, organitzada en tot just un parell de mesos en el marc d'un procés amb moltes altres accions, no va dur la independència l'endemà, però va suposar un punt d'inflexió, tant a nivell de cohesió interna com amb vista a la visibilitat exterior. Molta gent al món va posar aquell dia els ulls al Bàltic, i els esdeveniments a partir d'allí es van succeir. En els mesos següents, tot i els intents poc reeixits del KGB per bastir un moviment contrari i algun petit conat de violència russa que no a més, l'aparell comunista local es va posar de part del poble, es van legalitzar els partits i es van convocar eleccions lliures guanyades pels partits nacionalistes, que l'endemà van declarar la independència.
La rèplica catalana
Vint-i-quatre anys després, demà passat, la no menys espectacular Via Catalana pretén seguir la petjada bàltica amb un objectiu molt semblant: la independència, a partir de la convocatòria d'un referèndum sobiranista el 2014. Per escenificar el relleu històric, tres dels impulsors de la Via Bàltica van participar dimecres a Barcelona en la presentació: el letó Aleksandrs Kirsteins, exministre d'afers europeus i actual tinent d'alcalde de Riga, l'estonià Mati Hint, un dels fundadors del Front Popular per la independència i exdiputat, i el lituà Arvydas Juozaitis, integrant el 1988 de l'ens independentista Sajudis, nedador olímpic i medallista a Montreal el 1976.
“El major problema va ser organitzar la cadena al camp i als pobles petits”, apunta Kirsteins, que recorda com les autoritats soviètiques van criticar les locals per permetre-ho. Llavors no hi havia xarxes socials, i tot va tirar endavant gràcies al boca-orella i a milers de voluntaris. La Via Bàltica va resultar un èxit fins i tot inesperat, ja que calia una persona per metre, i n'hi va haver una cada mig. “Els temps més durs, però, vénen després, ho heu de tenir present”, alerta, això sí, Juozaitis. En tot cas, tots tres destaquen que la situació és poc comparable, perquè ells el que denunciaven era una ocupació soviètica il·legal, ja que la independència ja la tenien. A més, no és el mateix l'actual estat espanyol i aquella URSS dictatorial i en descomposició, a què fins i tot Rússia va donar l'última estocada. “Els nostres riscos eren alts, incomparables amb els vostres”, apunta Hint.
A l'altre cantó, això sí, uneixen ambdues cadenes l'anhel de pobles històrics que volen recuperar
la llibertat i la naturalesa sempre pacífica de la reivindicació. “No sóc aquí per exportar separatisme, sinó per dir que cada nació té el dret humà de ser tan independent com pugui”, sentencia l'estonià, que lliga la idea d'estat a una millor organització i a la protecció de la llengua, la cultura, l'economia i l'estil
de vida propis davant l'intent d'assimilació. Això sí, “com millor siguin les relacions amb els espanyols, abans i després de la independència, serà millor per a tothom, i la millor solució per a Europa”, diu.
Una Europa que en les darreres dues dècades ha vist la irrupció de molts nous països que poden ser els primers i principals aliats de Catalunya si esdevé un nou estat. Juozaitis no en té cap dubte. “Això us ha de fer valents”
