Tot esperant el verd

El dia 29 de juny, quan arribava amb cotxe al Camp Nou, anava mirant les riuades de persones que creuaven davant meu mentre esperava el verd d'un semàfor, que es dirigien al Concert per la Llibertat.

Era un públic de totes les edats, famílies amb tres generacions, gent que estrenava estelada... Era certament una visió que havíem imaginat molts cops, però a mi no paraven d'enderrocar-se'm estructures. Allò soterrava tot el que havia conegut com a independentisme, des de dins. Els vells combatents havien quedat dissolts en la massa popular que sempre havien invocat. Vull dir els militants de pedra picada, aquells que s'hi havien jugat la feina, les amistats, la llibertat i la vida. Els que ja en “democràcia” s'havien preguntat què volien aquella gent que trucaven de matinada.

“Com ha canviat tot”, vaig murmurar. Era el primer cop que em vaig proposar d'assumir-ho.

L'Onze de Setembre de l'any passat no ho havia vist així; també em va sobtar, però de diferent manera. Aquell dia recordo que en cada parpelleig pensava: “Aquí hi ha tot un poble.”

Al semàfor següent m'ho vaig tornar a dir —“Com ha canviat tot”— i vaig sospirar recordant que tres dies abans havia decidit no lliurar a la improvisació la presentació de la cançó que Brams havíem de tocar aquell vespre.

Vaig repassar de memòria el que diria: un noi de València i un amic de Mallorca, Ramon Llull i Ausiàs March, “de Salses a Guardamar”, un exèrcit anomenat cultura, “guanyarem!”.

No m'hauria fet por no saber què dir, ans xerrar massa. Calia dir-ho tot en el just temps per mantenir l'atenció; donar el contingut que un acte així, amb voluntat multitudinària, cedeix davant l'amplitud.

“...i tenim un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa. I gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu Cultura, i els nostres soldats són mestres...”

Ho vaig recordar la setmana passada, aturat en un semàfor, quan a la ràdio van dir que els docents de les Illes van decidir fer vaga indefinida en defensa de la llengua.