La sobirania del poble català per decidir, a judici
Tres anys després de la retallada de l'Estatut, el Tribunal Constitucional va irrompre en la política catalana. El retorn del TC va arribar de bracet amb la bel·ligerància de Mariano Rajoy contra l'històric pronunciament del 23 de gener del Parlament. “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” Així resa el primer principi de la Declaració de Sobirania aprovada amb el suport de CiU, ERC, i ICV-EUiA i el “sí crític” de la CUP. N'hi ha més: legitimitat democràtica, transparència, diàleg, cohesió social, europeisme, legalitat, paper principal del Parlament, participació.
Aquell dia el PSC va passar a engreixar el bloc unionista, al costat del PP i Ciutadans. La decisió de Pere Navarro, un no que decantava el partit cap al PSOE i simbolitzava l'abandonament d'un projecte propi, va aprofundir encara més la crisi ideològica del partit: cinc diputats del sector catalanista se'n van desmarcar. Aquell dia, CiU també es va llevar amb la ressaca d'un terrabastall intern per la declaració del Consell de Barcelona de CDC contra la tebior de Josep Antoni Duran i Lleida amb l'estat propi. La direcció convergent se'n desmarcaria dies després. El procés tensa els partits.
La declaració del Parlament va suposar la inauguració del procés. Era la primera aplicació dels compromisos subscrits per CiU i ERC en el pacte de governabilitat. Rajoy, que inicialment havia optat per restar-hi importància, va decidir després contraatacar amb duresa. Potser tallant-la de soca-rel aturaria l'anomenada transició nacional de Mas. Va decidir presentar-hi un recurs al TC amb l'esperança de tombar després tot el que se'n derivés, començant pel Consell Assessor per a la Transició Nacional.
El president de la Generalitat havia alertat que si Madrid materialitzava l'amenaça, ho interpretaria com un signe que La Moncloa havia decidit “tallar la via del diàleg”. Malgrat tot, a instàncies del PSC, uns dies després el Parlament va aprovar una resolució en què s'instava l'executiu català a pactar la consulta amb l'espanyol. Paradoxes de la política. El TC va demanar aleshores a la cambra catalana si aquell text prevalia sobre la declaració de la discòrdia. La resposta: tots dos són vigents i complementaris.
L'advocat de l'estat sostenia, en el recurs contra la declaració, que era un acte de “poder constituent” que desafiava la carta magna. El Parlament va argumentar que tan sols iniciava un procés polític “obert i indefinit”. Va ser inútil: el TC, en acceptar a tràmit la impugnació, en va decretar la suspensió que havia demanat La Moncloa, aprofitant el seu privilegi processal. Un nou TC amb majoria conservadora va decidir al juliol mantenir-lo en stand-by pel seu “gran relleu institucional”. Ara bé, ¿es pot aturar l'exercici de la sobirania d'un poble? Pel govern i els partits defensors de la consulta, el procés continua.
