De la sentència a la revolta

La sentència del TC del juny del 2010 va marcar el final d'una etapa i l'inici d'una altra. Si fins llavors l'eix central del catalanisme havia estat la reivindicació d'un Estatut amb més autogovern, a partir d'aquell moment el nou punt de gravetat passa a ser la reivindicació del dret a l'autodeterminació i l'exigència d'un estat propi.

Les eleccions del 2003 varen aportar dos canvis significatius: un govern d'esquerres i la comprovació que la ciutadania volia un nou Estatut. Els partits que ho reivindicaven (CiU, el PSC, ERC i ICV) varen obtenir una clara majoria. S'inicià un procés que va tenir dos moments il·lusionadors: l'aprovació de l'Estatut el 30 de setembre del 2005 i el suport del poble en referèndum el juny del 2006 malgrat les retallades que havia patit.

Ni el PP ni el Defensor del Poble varen acceptar la voluntat de la ciutadania i varen portar el text al TC. La sentència fou la demostració que les aspiracions catalanes no cabien en una interpretació restrictiva de la Constitució. El PSOE i el PSC ens varen volen fer creure que res no havia canviat, que tan sols s'havia anul·lat un 5% de l'Estatut. La immensa majoria dels experts en dret constitucional varen posar de manifest que els articles anul·lats i la interpretació global que en feia el TC desactivaven les novetats del nou text (reconeixement com a nació, protecció del català, blindatge de les competències exclusives, reorganització del poder judicial). No és casualitat que dues forces que havien participat directament en l'elaboració de la Constitució del 1978 (CiU i el PSUC, avui ICV) declaressin trencat el pacte constitucional.

La manifestació del 10 de juliol va tenir continuïtat en la Diada de l'any passat i, ara, en la Via Catalana. Som en un altre moment històric. Només hi ha una sortida: la celebració d'un referèndum o consulta per decidir el nostre futur.