Política

Somni sota els paraigües a la Ciutadella

La celebració al parc de la Ciutadella de Barcelona va homenatjar Salvador Espriu en el centenari del seu naixement

Tot i que el temps era amenaçador, l'acte institucional es va celebrar amb molta gent

En els 800 anys
de la batalla de Muret,
es va cantar l'himne d'Occitània
Molts espectadors
van seguir l'acte
expectants per la Via Catalana de la tarda

A les deu, quan faltava una hora i mitja perquè comencés l'acte institucional de cada any al parc de la Ciutadella, va ploure fortet sobre Barcelona, i s'hi va estar una estona. Un altre dia hauríem dit que la celebració potser s'hauria de suspendre, però ahir no hi havia res per suspendre, ni al matí al parc ni a la tarda a la Via Catalana. Tothom volia que tot tirés endavant, plogués o nevés, i amb mitja hora de retard l'acte de la Ciutadella va iniciar-se. En el seu transcurs va ploure, i en algun moment amb ganes, però ningú es va moure del seu lloc. Per a això hi ha els paraigües. Gran estesa de paraigües de positiu efecte visual. “I si a la tarda plou, els paraigües altra vegada”, deia una senyora. Havien anunciat per ràdio que faria fresca, que la màniga llarga seria aconsellable, i el cas és que les samarretes grogues preceptives a la Via són de màniga curta. “Doncs ens posarem un jerseiet a sobre i a l'hora en punt en el traurem.” Cap problema. Ahir no hi havia cap problema.

De darrere uns arbres van sortir els Mossos d'Esquadra en formació i es van dirigir a l'escenari. Anaven de gala, però excepcionalment, a causa de pluja, no calçaven les espardenyes de vetes. La ràdio també havia dit que ahir seria recomanable el calçat tancat. Els Mossos escolten la ràdio i són disciplinats.

L'alcalde d'Arenys de Mar, Estanislau Fors, va entregar la bandera del seu poble a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i ella la va passar a mans del president de la Generalitat, Artur Mas, que la va donar a l'inspector dels Mossos perquè la hissés al pal. La bandera era aquest any d'Arenys de Mar perquè se celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu, el creador del mite de Sinera. La presentadora de l'acte, l'actriu Mercè Pons, també és d'Arenys de Mar. Espriu i Sinera van constituir el pinyol de l'acte, amb les veus de molts nostres millors actors, actrius i cantants.

Abans, com que aquest any i aquest dia també es compleixen 800 anys de la batalla de Muret –una altra derrota–, que va posar fi a l'expansió de Catalunya per Occitània o la d'Occitània per Catalunya o –deixem-ho així– a la pretensió d'unir o federar els dos gran pobles, l'aranesa Alidé Sans va interpretar l'himne occità, l'emocionant Aqueres muntanhes. Com que som poble d'estalvis i d'optimització de recursos, el mateix himne va servir també per homenatjar la Val d'Aran, territori occità que aquest any ha patit l'efecte destructiu de les pluges. Durant l'apartat d'homenatge a Espriu hi va haver una duplicitat semblant: el recitat de l'espriuà Per a una suite algueresa a càrrec de Clara Segura va tenir la virtut de recordar també Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a qui està dedicat. No se'ns escapa res. Tampoc ens passa per alt que fa cent anys de l'aprovació per la Mancomunitat de Prat de la Riba de les normes ortogràfiques per les quals en regim, que en fa cinquanta de les declaracions de l'abat Escarré al diari Le Monde i que en fa sis-cents de la mort de Bernat Metge, l'humanista autor de Lo somni. Trobo que aquesta autoria i aquest títol no van ser destacats amb prou èmfasi davant un públic que si una cosa en comú tenia era un somni. Aquí vam fallar. L'acte va acabar amb una altra efemèride: el cinquantè aniversari de la mort de Carmen Amaya, bailaora i cantaora nascuda al Somorrostro barceloní que, segons el programa “va portar el seu art inigualable per tot el planeta”. Ja és notable que la suprema divulgació d'un “art” que té les principals figures a Andalusia es degués a una catalana de Barcelona i resident a Begur. La seva parenta Karime Amaya ens va oferir un zapateo, Alegrías del pantalón, que al final de tot va semblar la traca conclusiva amb què ens enviaven a casa. Quan dic a casa vull dir a la Via Catalana.

A les primeres files hi havia els expresidents del Parlament Joan Rigol i Ernest Benach, i el de la Generalitat José Montilla. Pasqual Maragall hi estava excusat, però ¿i Jordi Pujol, que no hi faltava mai? Pujol havia anat a prendre posicions al Perelló, des d'on va participar en la Via Catalana. La ràdio deia que hi havia cues als peatges del sud i es veu que va voler ser-hi a temps.

Dalt l'escenari, amb el president Mas, hi havia una representació de tots els partits amb escó al Parlament, tret dels habituals, entre ells, per primer cop, el PP. Què els passa? Que no els agrada Espriu? Que són refractaris a les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans? Que els feia por mullar-se? No els deu fer el pes lo somni.

L'acte, molt ben conduït per la mà de Joan Ollé, es va acabar i la gent va desfilar. A menjar qualsevol cosa en els bars i restaurants que vessaven de clients, i a la Via. Tothom estava pendent de la Via, tothom que em trobava pel carrer es mirava el rellotge amb ganes que fossin les disset i catorze minuts.

Retard
L'acte institucional de la Ciutadella es va endarrerir una mitja hora per la pluja.