Viure la Via amb cent anys

És menuda i fràgil, però encara es pot desplaçar amb un caminador i recordar “com si fos ahir” quan la seva mare va cosir una bandera i la va penjar al balcó quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana l'any 1931. “En Macià havia dormit a la casa del carrer Major de Pineda, on estiuejàvem els estius”, explica. L'Emília Alibés en va fer cent l'11 d'abril i ahir complia “exactament” cent anys i sis mesos. Aquesta àvia que ara viu en una residència geriàtrica del municipi maresmenc, és un pou de sorpreses i, malgrat l'edat, conserva el geni i l'empenta. Malgrat que feia temps que havia manifestat que volia participar en la cadena humana per la independència, en els últims dies les ganes havien flaquejat i hi havia moments de dubte. “Sóc molt vella, he patit molt, no m'hi veig amb cor”, deia fins i tot ahir, moments abans que la seva neboda Elisenda i una amiga l'anessin a buscar al centre. Va caldre insistir una mica, raonar-li que es tractava d'un moment històric i que, si no hi anava, després se'n penediria. Va acceptar sense gaire convenciment, en bona part perquè, tal com va repetir, durant tot el dia no havia vist passar gaire gent vestida amb la samarreta groga. Li sabia greu que la Via Catalana no tingués l'èxit esperat.

La militància de l'Emília Alibés es remunta a la seva adolescència. “A casa sempre s'havia defensat la sobirania catalana, i amb el meu germà Joan havíem participat en moltes manifestacions”, ressenya. Vivien a Barcelona i pertanyien a una família benestant i intel·lectual. Neboda de la folklorista Sara Llorens i del polític socialista Manuel Serra i Moret, que va ser alcalde de Pineda i posteriorment conseller de la Generalitat i president a l'exili del Parlament de Catalunya. L'any 2011, va tancar de manera simbòlica la llista d'ERC en les eleccions municipals de la població.

Anant cap a la Via Catalana, l'Emília reflexiona sobre com serà de difícil que “els espanyols ens deixin fer la nostra”, però aviat troba motius per il·lusionar-se. La gent s'atura a saludar-la i somriu davant les façanes plenes de senyeres, però no s'està de comentar: “N'hi ha massa poques, d'estelades.” Quan arriba a peu de la carretera N-II obre els ulls com dues taronges. Hi ha una estelada immensa que tapa tota la façana de l'hotel Sabiote. Espontàniament es posa a picar de mans i continua fent-ho cada cop que veu una bandera amb l'estrella. I té feina, perquè n'hi ha desenes, centenars, que es perden a l'horitzó. A l'hotel hi troba les amigues, que li fan una gran benvinguda i l'omplen de petons i abraçades. Allà accepta posar-se la samarreta groga i ocupar el lloc que li toca a la cadena. Està atenta a qualsevol moviment, malgrat que li fallen la vista i l'oïda. Quan arriba l'hora ja fa estona que té les mans enllaçades. Al seu costat, la seva amiga Sara li acarona la galta. “Oi que et fa il·lusió ser aquí?” L'Emília diu que sí amb el cap i torna a somriure. “Quanta gent, mare meva, quanta gent... i tota amb el mateix somni!”