Referèndum, sense marge d'error

Era la periodista russa Anna Politkóvskaia que deia, en el seu darrer llibre abans de morir assassinada, que “hi ha un límit per al temps que es pot estar segant la gespa sota els peus de la gent; quan els pobles desitgen realment un canvi, res no els pot aturar”. Aquesta idea d'afartament quedava recollida ahir per la premsa mundial en les peces informatives sobre la cadena humana catalana. El desplegament dels mitjans internacionals, que van desplaçar per un dia els seus corresponsals de Madrid cap a Barcelona, denotava que l'interès mostrat per la massiva manifestació de l'any passat pels carrers de Barcelona i la cobertura de la nit electoral del 25 de novembre de l'any passat és sostingut. No eren flors d'un dia, eren el ram sencer.

Grans titulars d'encapçalament de les webs del rotatiu nord-americà The Wall Street Journal fins a L'Indépendant –el principal diari de la Catalunya del Nord– resaven, respectivament: “Els separatistes catalans afronten el desafiament del referèndum” i “Via Catalana: centenars de milers de persones per la independència”. La lectura al detall dels textos permetia traspassar l'epidermis i fer-se a la idea de la profunditat i la complexitat de la reivindicació catalana. Quedava clar que el motor de l'acció era la independència.

Ni rastre de titulars en negatiu. Més aviat es destacava el mèrit d'unir 400 quilòmetres, o 250 milles, de mà en mà, com Le Monde o el Libération, que optava per: “Catalunya: una immensa cadena humana per la independència.” Immensa, vasta, enorme... eren els adjectius més utilitzats per descriure la proesa.

Potser la cadena prèvia a la gran muralla xinesa en un país tan reticent a manifestacions –i per cert, membre del selecte Consell de Seguretat de les Nacions Unides– va despertar l'interès del South China Morning Post, que titulava poèticament: “Les barres i estrelles catalanes volen en la cadena per la independència.” El diari recollia declaracions d'una veïna d'Arenys de Munt, Teresa Forn: “Sempre hi ha una atmosfera especial en aquest poble per la Diada, però aquest any és més especial que mai.”

L'acompanyament gràfic sobre la cadena humana era tan llaminer que el britànic The Guardian demanava als participants en la Via Catalana que enviessin fotografies i enregistraments de l'experiència, amb la sensibilitat d'incloure la petició en anglès i català. “Ens interessen tant els preparatius per l'acte com la cadena humana en si. Publicarem les millors fotos i vídeos a la pàgina web.” La Sagrada Família amb una senyera o la catedral de Girona amb l'estelada projectada a la façana donaven perspectiva a la notícia, juntament amb cadenes independentistes protagonitzades per la diàspora catalana.

La Via Catalana es feia un lloc entre el discurs del president nord-americà, Barack Obama, sobre una aigualida intervenció a Síria i els combats sobre el terreny. La BBC va penjar un vídeo amb declaracions d'Artur Mas, exhibint un anglès fluid que, com a mínim, contrastava amb el d'Ana Botella a Buenos Aires. El president recordava que si el govern espanyol no accepta el referèndum, té “una altra eina a les mans”: eleccions, com a màxim el 2016. Justament, segons el The Wall Street Journal, els analistes polítics han omplert les columnes dels diaris i les ones radiofòniques mirant d'interpretar “el zig-zag” de Mas quan va parlar d'eleccions plebiscitàries el 2016, “especialment des que Mas i el president espanyol Rajoy van revelar que han mantingut discussions sobre el futur de Catalunya en els darrers mesos”.

A les repúbliques bàltiques mostraven l'orgull d'haver inspirat la iniciativa. El polític estonià Ülo Laanoja, al diari Postimees, interpretava la Via Catalana com una manera per dir que “volem ser nosaltres mateixos, volem determinar les nostres pròpies vides, i tenim dret a cometre els nostres propis errors”.

La Libre Bélgique deia que “els independentistes catalans criden contra la injustícia econòmica”. La corresponsal de la cadena de Qatar Al-Jazeera, Emma Hayward, encara afinava més: “No és només l'economia. [Els catalans] senten que la seva cultura és molt diferent que la d'Espanya i volen la independència”.

Al-Jazeera destacava la longitud de l'acció en la “regió bilingüe del nord-est d'Espanya”. Com sempre, la dificultat a l'hora d'interpretar i descriure Catalunya per al lector estranger es feia palesa (des de regió, a nació, passant per autonomia o país), però dos conceptes reiterats i transversals a totes les cròniques periodístiques no deixaven marge d'error, aquí i a la Xina popular: referèndum i independència.