Perdre la guerra de les emocions

Aquest any no ho han pogut anul·lar. Ja fa mesos que no poden menystenir-ho fins al minut 21 del Telediario. Les tres principals cadenes espanyoles –TVE, Tele 5 i Antena 3– van obrir els informatius de les tres de la tarda i de les nou de la nit amb Catalunya i amb una idea que els posa tots d'acord, a Espanya: “La Diada més independentista i reivindicativa.” La novetat, la Via Catalana que Tele 5 va descriure amb el titular “Encadenados al referéndum”, mentre Antena 3 ho va simplificar amb un “De norte a sur”; Matías Prats va afegir-hi, amb aquell deix de veu de sorpresa fingida, que hi havia poques senyeres i, en canvi, moltes estelades. Entre els mots més escoltats, “órdago” i “desafío”, termes propis d'un llenguatge bel·licista que ha traspassat les trinxeres –altrament dites tertúlies– televisives als platós dels informatius. La Sexta i Cuatro –canals subsidiaris del duopoli audiovisual espanyol– van seguir el mateix guió amb les mateixes rutines: testimonis de participants i de veus crítiques amb la despesa de la moguda i amb els talls de trànsit. La pluja del matí era també un tòpic recurrent en les cròniques. Matisos? A Cuatro van dedicar dos minuts a les reaccions dels diaris internacionals i es va poder sentir Mas responent en un anglès de nivell advance preguntes dels corresponsals.

Després de la vergonya de l'any passat, TVE va fer el que tocava. També el Canal 24 Horas. En els butlletins de la tarda, a partir de les 17.30 h, la Via Catalana va ser la primera notícia. Però ja és casualitat que a les 18 h, quan havien de connectar amb el territori, els va fallar la mòbil. Ho van resoldre, no patiu. A més, tenien tres periodistes desplaçades a la plaça Sant Jaume, a la plaça Catalunya i a Alcanar. El silenci el van atorgar al parlament emocionant de Carme Forcadell. En aquella hora, i feia deu minuts, el Canal 24 Horas de TVE va oferir en directe la compareixença de Chaves pel cas dels ERO a Andalusia. I en el butlletí de les 20.30 h tampoc van mencionar els incidents falangistes a la seu de la Generalitat a Madrid i sí el cas de López Tena. El Telediario 2 sí que va ensenyar imatges de l'agressió a la seu. I si no m'erro en els càlculs, van dedicar ben bé 20 minuts a l'última hora a Barcelona i Alcanar, a les declaracions polítiques del matí, a Madrid i a la Ciutadella, i als actes alternatius del PP i Ciutadans.

On no s'amaguen de res i aposten per l'estratègia del menyspreu per desactivar la transcendència del que està passant és a les televisions conservadores nacionalistes espanyoles i en cadenes que han fet de la política la seva crònica rosa. És on s'escolta el discurs més abraonat, més furibund, on la veritat és la seva, absoluta i indiscutible.

Intereconomía TV, que va contractar una avioneta amb publicitat per sobrevolar la Via amb la pancarta “España, juntos más fuertes”, va apostar per fer una programació basada en el revisionisme històric i amb la idea que “l'independentista Artur homenatja un patriota espanyol, Rafael Casanova”. En aquest canal només van entrevistar Albert Rivera i Alícia Sánchez Camacho. L'especial conduït per Xavier Horcajo va donar pas a una trucada d'un noi de Sabadell que va voler rebatre la història i va denunciar els filtres que havia hagut de passar per entrar en antena. A la televisió dels bisbes, 13 TV, un tertulià va voler sortir del plató quan connectaven amb el parlament de Carme Forcadell.

Des de l'altra òrbita ideològica, a La Sexta, a Más vale tarde de Mamen Mendizábal, que és com un España directo de la política, van entrevistar Oriol Junqueras, Albert Rivera i Mònica Terribas. Però el convidat més agraït per a La Sexta és Joan Tardà, assidu al programa d'Antonio García Ferreras, Al rojo vivo. Hi va anar a la vigília i amb el seu tarannà expansiu va declarar: “Això no ho para ni Déu.” “No sé què pensarà Déu, però vostè aquí està com a casa seva”, li contesta Farreras. A qui van posar en un cert compromís va ser a Susanna Griso. Antonio Casado li va demanar si hi assistiria. “No tinc capacitat de ser omnipresent, però, com comprendràs, no.” Als tertulians de la dreta extrema se'ls veia tan emprenyats que semblaven haver arribat al punt d'agafar els tancs; i els socialistes jacobins, dolguts perquè els catalans no volen ser espanyols. N'hi havia d'altres de més abatuts: havien perdut la guerra de les emocions.