Silla encara és agrícola

Fa poc més d'un any que em posí en una aventura agrícola que ni m'imaginava que poguera acabar bé. Em posí a conrear un camp de mon pare, que teníem abandonat des que morí, i ara de tant en tant menge dels meus enciams, les meues cols, les meues faves... Jo sempre m'havia sentit atreta pel treball del camp, que era el de la meua família des de sempre, però que s'havia interromput al morir mon pare perquè els meus germans i jo ens havíem dedicat a treballar en l'administració, en la banca, en la salut...

Quan venia al poble i agafava la moto, o la bicicleta, i feia tombs per l'horta, començava a sentir vergonya. M'havien dit que el camp es moria, per falta de perspectives i, en conseqüència de relleu generacional i veia que era de veres. Això no podia ser, pensí, i em posí a la feia, perquè calia predicar amb l'exemple.

Al mateix temps em vaig comprometre amb la gent del meu partit (Compromís), que em nomenaren secretària local i ho aprofití per a organitzar una taula rodona sobre el camp, sobre el seu futur, i d'aquella reunió i d'aquella xerrada nasqué la idea d'agafar el cabàs i un lligó i posar-me a preparar el camp de mon pare, que era massa gran per a mi i que vaig oferir perquè altres persones el compartírem.

Al cap d'un any la cosa funciona i les quatre famílies inicials, més una cinquena persona que vol afegir-se, un jubilat, continuem l'experiència. D'altra banda sé que, a altres pobles, hi ha propostes com aquesta i xicotets agricultors i agricultores s'estan llançant a la fantàstica aventura de menjar d'allò que planten, i de viure-hi, fent verdures ecològiques, aprofitant la vella saviesa dels homes del camp, abans que desapareguen del tot.

He quedat amb Josep Pitarch perquè m'esplique les seues experiències de quan fou regidor d'agricultura i el nostre alcalde, pel BLOC (que ara som Compromís). Recorde que un dia em parlà que havia fracassat en l'intent de fer concentracions parcel·làries en els tancats de la marjal, que havia de pagar Europa. Fracassà, em digué, perquè els llauradors no acceptaven que havien de cedir un poc per a agrupar les basses. “La meua bassa és millor que la del meu cunyat”, em digué Pitarch que era l'argument principal per a oposar-se.

Recorde que també m'explicà que havia fracassat en l'intent de fer un mercat agrícola, perquè els llauradors no es feren avant. Fins i tot fracassà en l'intent de fer un número espectacular, un any que les creïlles no tenien ni preu en el camp. La proposta era d'omplir la plaça del Poble de sacs de creïlles i vendre-les a meitat preu que a les grans superfícies. Ell mateix s'oferia a baixar del despatx de l'alcaldia i posar-se a vendre'n. La idea era d'organitzar un escàndol perquè la televisió s'interessara i es posara en evidència la injustícia que hi havia. També fracassà aquesta proposta.

Així que, amb aquests precedents, he convocat a Pitarch, a la Plaça. Li he explicat com va el meu projecte i les idees que anem elaborant en Compromís i he vist que els ulls se l'il·luminaven, per no dir que estaven a punt de plorar.

O siga que creus de veres que la potencialitat agrícola de Silla és de veres, així com l'aprofitament del parc natural, em diu. Li dic que sí i que crec que en poc temps més gent s'interessarà i nosaltres ens comprometem a buscar-los un terreny on puguen iniciar-se. Li he explicat que gent jove, com el meu nebot, està interessant-se i com ell també coneix altres casos, m'anima a seguir treballant.

Parlar amb Pitarch, en el meu cas, és molt gratificant, perquè sé que ell ens vol molt a la meua família i a mi, especialment, i perquè sé que és sincer quan em dóna la seua opinió. Em diu, a més a més, que si fora més jove s'hi posaria, però que, com diuen alguns dels nostres amics comuns, ja fluixeja... Jo li proteste i li dic coses agradables, que a ell no li fan falta, em diu. A mi m'han donat moltes vegades per liquidat i mira'm, encara continue, i se'n riu.

Les paraules de Pitarch m'han animat més encara i crec que hem de continuar el projecte i millorar-lo, amb conceptes moderns i sostenibles. Finalment hem quedat per a tornar a parlar. Em pregunta pels estudis que estic fent de Psicologia i li dic que molt bé, però que encara em va millor un curs d'Experta en entitats locals. Fenomenal, exclama, perquè això és el que ens falta, gent que entenga l'administració amb més dinamisme i no amb la desídia en què està instal·lat el govern municipal. Ens acomiadem, donant-me records per a una altra persona que diu que admira, ma mare. Fins altre dia, Pitarch.