Amb energia i respecte

Els editorials d'aquest butlletí tenen un grau divers d'acceptació. Que es mesura pels comentaris que provoquen (més o menys nombrosos i més o menys previsibles). Si hem de fer cas d'aquest sistema de valoració hem de dir que un editorial especialment ben rebut va ser el que vàrem publicar amb motiu de l'Onze de Setembre d'enguany i la Via Catalana i que es titulava: “La força serena i tranquil·la de Catalunya”. Insistim-hi.

Força serena i tranquil·la no vol dir rebaixar el sostre de la reivindicació. No vol dir silenciar o resignar-se a un mal finançament, no vol dir no reaccionar contra l'ofec financer que l'Estat espanyol ens imposa. Cada cop més. No vol dir no protestar contra l'acció sistemàtica –política i competencial– de fer de la Generalitat “una casa de cartón piedra”. Amb conseqüències diverses, una d'elles posar en perill l'estat del benestar. I també, com a derivada, la cohesió i la bona convivència que hi ha a Catalunya. No vol dir no reaccionar ara que hi ha una nova i molt perillosa envestida contra la llengua catalana, que és un fet bàsic de la identitat de Catalunya. En resum, no vol dir no reaccionar amb energia, amb molta energia, contra la política de residualització de Catalunya. De convertir-la en quelcom de residual. La residualització de Catalunya, és a dir, allò que “dentro de dos generaciones de todo esto del Estatuto y de la lengua ya no se hablará”.

Apel·lar a la “força serena i tranquil·la” no és una invitació a la rendició. Al “deixem-ho córrer”. Al contrari: és una invitació a defensar el nostre dret amb energia i de l'única manera que pot ser eficaç. És a dir, pacíficament i amb pulcritud democràtica, en expressió del president Mas. I amb mentalitat constructiva. I de respecte.

En el fons de la reivindicació catalana d'ara hi ha una reclamació de respecte. I el món polític i mediàtic espanyol i en general les institucions espanyoles, i també en general la societat espanyola, no s'han adonat que la ferida que ara hi ha entre Catalunya i Espanya va molt més enllà de la brometa sobre la “pela”. Fins i tot més enllà dels continguts polítics de l'autogovern.

Aquesta gent no ens respecta. Aquesta gent no vol que ens n'anem, però no ens respecta. I no vol que siguem com som. I ens ho vol fer notar. Potser alguns no se n'adonen, però hi ha un component de voluntat d'humiliació.

O sia que és una confrontació fonda.

Contra això, què hem de fer els catalans? No respondre amb la mateixa moneda. Per exemple, què haurien de dir els independentistes? “Sí, ens en volem anar. Però no perquè no valorem el que és i ha estat Espanya, ni els seus valors ni tantes coses. Valors i coses que sovint jutgem positivament, de vegades fins i tot molt positivament. O amb admiració. Però que no volem que ens ho imposin en detriment del que nosaltres som, i volem ser. No es tracta de cremar banderes espanyoles, ni de denigrar o ignorar el que de positiu o de molt positiu ha significat i significa Espanya des d'un punt de vista cultural i espiritual, en el camp de la cultura i dels valors. No es tracta d'això”.

No podem basar la nostra reivindicació de més respecte, de més reconeixement, de més poder polític o fins i tot d'independència ni en la subvaloració d'Espanya ni en la manca de respecte. Ho hem de basar en la nostra voluntat de ser nosaltres mateixos, en la nostra exigència –això sí– de ser respectats, de poder-nos realitzar com a país, com a societat i cultura d'acord amb el que som. D'acord amb la nostra identitat. I no en unes condicions que pretenen rebaixar el nostre sostre, en tots sentits. I això ho podem reclamar i exigir. Per descomptat, pacíficament, però a més amb actitud dialogant i constructiva. I reconeixent els mèrits de l'altra part. I ho hem de fer així perquè això respon al que són i han de ser els nostres valors, i perquè és el que pot donar a la nostra reivindicació una força que faci que no pugui ser ni ignorada ni burlada ni aixafada.

Des de fa cent anys, o cent vint, o més i tot, el catalanisme –el nacionalisme català en llenguatge d'avui– ha optat per jugar en el camp del civisme i de la cultura. I del progrés econòmic i social. I en el de la modernització de Catalunya (i també d'Espanya, “el nacionalismo, factor de modernización de España”, deien).

I de la democràcia. I de l'acostament a Europa. Tot això des de la seva identitat i els seus valors. Que és l'única manera com ho podia fer.

Ara tot això està en crisi. I això afecta Catalunya. I afecta Espanya. I la resposta que ens arriba és una barreja de menyspreu i de barroeria.

Però Catalunya no ha de respondre amb indiferència, menyspreu o barroeria. Un exemple. N'hi ha prou amb un de sol, perquè és molt escandalós i de molta transcendència. Espanya no s'ha adonat de la transcendència de la forma com va portar el tema de l'Estatut de Catalunya. Del grau que hi hagué d'error, però sobretot d'engany, de frivolitat, d'irresponsabilitat i de sectarisme. I de barroeria. Fins arribar a allò tan descarat de la “dudosa constitucionalidad” del Tribunal Constitucional, dit per ells mateixos. Tot plegat cuinat d'una manera que ha causat una ferida greu en el sentit de dignitat de Catalunya. Ferida greu. No és allò que alguns fora de Catalunya diuen, i repeteixen: “A los catalanes lo único que les importa es la pela”. No. Catalunya té ara amb Espanya un problema de finançament i de poder polític, i també d'identitat (el tema lingüístic, per exemple). Però també, i molt, un problema de dignitat.

Justament perquè és també –i sobretot– un problema de respecte, cal que els catalans ens fem dignes de respecte. I que sapiguem respectar. Tenim molts motius per a reclamar respecte. Com els té Espanya. I una exigència de l'actual moviment reivindicatiu català. Ara hi ha gent a Catalunya que reclama la independència. Molta més que fa tres anys, molta més que abans de la sentència del TC. Amb tot el dret. Té tota la lògica. I tot el sentit. I la reivindicació serà més eficaç fent-ho pacíficament, democràticament i respectuosament. No solament Catalunya endins, i envers totes les sensibilitats que hi pugui haver, sinó també respecte a Espanya. No per aigualir la nostra exigència de respecte i tracte just, sinó perquè justament dóna més qualitat moral, més força cívica i, finalment, més potència a la nostra reivindicació.