Política

PATRICIO AZCÁRATE

AJUDANT DEL CAP DE L'EXÈRCIT DE L'EBRE

“Per cada caça republicà el franquisme en tenia quatre”

“Carrillo va tenir la idea d'enviar-me a l'Exèrcit de l'Ebre, com a secretari i intèrpret del coronel Sánchez Rodríguez”

“La nostra moral va anar decaient, sobretot en veure els reforços de l'enemic en artilleria i aviació”

DE TRADICIÓ LIBERAL
Nascut a Londres el 1920, Patricio Azcárate és fill d'una família de la burgesia liberal, originària de Lleó. El seu pare, Pablo de Azcárate, va ser secretari general de la Societat de Nacions a Ginebra i, entre 1936 i 1939, ambaixador del govern de la República a Londres. Un oncle avi seu va ser un dels fundadors de la Institución Libre de Enseñanza. Patricio s'incorpora com a voluntari a l'Exèrcit de l'Ebre. El destinen com a ajudant del cap de l'Estat Major, el coronel José Sánchez Rodríguez. A l'Ebre tractarà amb els principals caps de l'exèrcit republicà i farà d'intèrpret amb les Brigades Internacionals, de la qual organitzarà la sortida després de la batalla de l'Ebre. Al final de la guerra, viu al Regne Unit i en diversos països europeus, fins a tornar a l'Estat espanyol els anys 50. Ara viu a Alacant.

Patricio Azcárate va ser fa poc a Gandesa, on va participar en un homenatge a les brigades internacionals, organitzat per l'entitat Iniciativa Cívica por la Memoria Democrática. A mitjan de 1938, amb 17 anys, arriba a Barcelona per allistar-se com a voluntari a l'exèrcit de la República. Membre de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), hi arriba procedent de Ginebra, on havia cursat part del batxillerat francès. Un cop acabada la guerra, Patricio es trasllada a Londres, on cursa estudis d'Enginyeria Elèctrica. Després viurà a França, Txecoslovàquia i Àustria, fins que torna als anys 50 a l'Estat espanyol. Ara viu a Alacant.

Quan arriba a Barcelona, el 1938, què fa?
Vaig anar a veure el meu germà a la seu de la JSU a l'hotel Colon. La preparació de la batalla de l'Ebre estava en el seu punt àlgid. A Santiago Carrillo, màxim dirigent de la JSU i gran amic del meu germà, se li va ocórrer la idea d'enviar-me a l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre com a secretari particular i intèrpret del seu cap, el coronel Sánchez Rodríguez. En saber que dominava el francès, l'anglès i l'alemany, va pensar que podia facilitar-li les relacions amb els caps de les brigades internacionals.
Què volien aconseguir amb la batalla de l'Ebre?
L'Exèrcit de l'Ebre s'havia constituït uns mesos abans. Agrupava tres grups de l'exèrcit republicà, els millors, el Vè cos sota el comandament de Líster, el XVè comandat per Tagüeña i el XII manat per Etelvino Vega. I al capdavant del nou exèrcit Juan Modesto, el primer cap de milícies elevat al grau de general. Es tractava de creuar l'Ebre, crear un extens cap de pont ocupant Gandesa i les serres de Pàndols i Cabals i llançar aleshores una ofensiva en direcció a Terol. Era l'operació militar més important empresa pel nostre exèrcit.
Quan arriba a l'Ebre, què s'hi troba? Com l'acullen? Què hi ha de fer?
Vaig arribar a l'Estat Major unes tres setmanes abans que les nostres tropes creuessin el riu i comencés la batalla. Malgrat l'agitació d'aquests dies, tant Sánchez Rodríguez com la resta d'oficials de l'Estat Major em van acollir amb caliu i em van ajudar a superar el trauma que era per mi passar d'un col·legi pijo de Ginebra a un Estat Major d'un exèrcit abans d'una gran batalla. Sánchez Rodríguez m'encarregava petites missions, convocar reunions, aixecar actes, ordenar documents, però sobretot acompanyar-lo en les visites als llocs de comandament de les diferents unitats, sobretot quan havia de tractar amb oficials estrangers.
Què li va impressionar del que va veure?
Em va impressionar, des del primer dia, l'ambient distès que regnava a l'Estat Major. Tots, tret de Sánchez Rodríguez, eren del partit comunista o de la JSU. La moral entre tots nosaltres era altíssima, especialment durant la primera fase de la batalla, quan les nostres forces, després de creuar l'Ebre, avançaven cap a Gandesa, el nostre primer objectiu. Va anar decaient, com és lògic, en veure arribar els reforços de l'enemic, sobretot d'aviació i artilleria pesada, i veure que ens seria pràcticament impossible trencar el front, ocupar Gandesa i abastar la província de Terol.
Com s'adonen de la superioritat material dels franquistes?
Des de la masia on residíem, a pocs quilòmetres del pont de Mora, vam ser testimonis durant mesos dels combats gairebé diaris entre els nostres caces i els que protegien als bombarders alemanys de la Divisió Cóndor. Sempre era el mateix. Per dalt, els messerschmidts alemanys contra els nostres mosques. Més avall, fiats italians contra els nostres xatos. Generalment els nostres pilots mostraven més combativitat però acabaven per haver de retirar-se per l'enforme superioritat numèrica de l'aviació enemiga. Per cada caça republicà el franquisme en tenia quatre.
Com era el cap de l'Exèrcit de l'Ebre?
Sánchez Rodríguez no era un militar de despatx. Pràcticament tots els dies, a més de la seva visita a Modesto, el lloc de comandament del qual estava a pocs quilòmetres del nostre, s'apropava als llocs més avançats de Líster i Tagüeña, i fins i tot als fortins de primera línia del front per conèixer de primera mà la situació real de les nostres tropes. Jo solia acompanyar-lo. Molts dels comandaments mitjos procedien de les Brigades i parlaven molt malament el castellà. Jo havia de fer d'intèrpret. Sobretot al començament, vaig passar molta por.
Recorda algun episodi de terror en especial?
Estàvem en un fortí a la serra de Pàndols, amb Líster i el seu comissari, Santiago Álvarez. De sobte vaig sentir un soroll per sobre del meu cap. Per instint, em vaig tirar a terra amb el pal a la boca. En cas d'explosió propera cal tenir un pal a la boca perquè es mantingui igual la pressió interior i exterior del cos. És el primer que em va ensenyar el meu cap. La meva sorpresa va ser veure Líster que seguia parlant tranquil·lament amb el meu cap. ‘Es veu que portes poc temps al front, hauràs d'aprendre a distingir els nostres obusos dels de l'enemic', em va dir Líster rient. Poques vegades m'he sentit més ridícul. Teníem una bateria artillera a poca distància de nosaltres.
A més, els bombardejos eren constants...
Pocs dies després d'haver pres Mora hi va haver el meu baptisme de foc. Una fila de camions carregats de presoners passava per la carretera davant de la masia on s'havia instal·lat l'Estat Major. Anaven a Falset, on s'havia establert un camp de presoners. Amb l'autorització del meu cap vaig pujar a un dels camions per recuperar el farcell que dies abans havia oblidat a Falset. Vam arribar al poble enmig d'un bombardeig ferotge, amb els avions fregant els teulats de les cases. Terroritzat, vaig saltar del camió i em vaig refugiar en una casa que es va esfondrar. Per sort, era de tova i no vaig patir cap dany. Vaig sortir corrent del poble i al cap pocs quilòmetres em vaig trobar un cotxe de l'Estat Major Central que em vaig trobar. Tot i anar cobert de pols, em van recollir.
Va estar en contacte amb els principals caps de l'exèrcit republicà. Què en destacaria?
Vaig tenir el privilegi de conèixer personalment a molts dels més prestigiosos caps militars del nostre exèrcit. Entre ells, molts brigadistes de la primera onada. Un dels caps estrangers que més em va impressionar era l'alemany Hans Beimler. Tenia sota el seu comandament dues de les brigades de més prestigi de l'exèrcit republicà, la Garibaldi [italiana] i la Marsellesa [francesa i belga]. Recordo també les nostres visites als caps de la 11a brigada, alemanya i escandinava, i de la 13a brigada, la Dombrovski, amb polonesos i iugoslaus. Durant la guerra i en aquesta batalla tant o més que en les anteriors el paper dels brigadistes internacionals va ser importantíssim. La majoria eren destacats militants comunistes, perseguits en els seus països d'origen, amb anys de lluita. El combat a Espanya era part del seu combat contra el feixisme mundial.
La batalla de l'Ebre va ser un intent a la desesperada de salvar la República a canvi de sacrificar milers de vides?
Això pensaven molts dirigents republicans i socialistes, inclòs el president de la República, Manuel Azaña. No eren d'aquesta opinió ni el president del govern i ministre de Defensa, Juan Negrín, ni el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, el general Rojo, ni els joves de la JSU ni els comunistes. Resistir, resistir com fos, aquesta era la consigna llançada pel govern. Demostrar al món, i sobretot a les potències democràtiques europees, que l'exèrcit republicà podia vèncer. Però necessitava més armes, canons, tancs, avions de combat...Si el material bèl·lic enviat per la URSS i bloquejat a la frontera hagués arribat a temps a l'Ebre, el resultat haguera estat molt diferent.
Va tractar personalment Negrín, oi?
Vaig conèixer a Negrín per primer cop en l'acte d'homenatge i comiat a les Brigades Internacionals que es va celebrar a Poblet, acabada la batalla. S'estava complint la resolució de la Societat de Nacions de retirar totes les forces militars estrangeres, tant de l'exèrcit republicà com del franquista. Negrín va pronunciar un magnífic discurs. Mai oblidaré l'emoció del minut de silenci al final de l'acte en record dels milers de brigadistes mort en combat. Negrín era un gran amic del meu pare. Va preguntar per mi i em va fer una abraçada per ell.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.