El segon sí

La dada més important és l'acord; les principals forces, ja despenjat el PSC, han arribat a un consens per una pregunta que en principi podria sobtar-nos, però que, al cap del carrer, és magnífica, potser immillorable… Tothom pot sentir-s'hi inclòs, en el procés, pensi el que pensi del model territorial o del destí final de l'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol. La tercera via hi troba acomodació; l'autonomisme pot donar el no perfectament, i l'independentista té un sí doble que només pot fer que aquesta opció l'entusiasmi. El dubte és la seva celebració legal; des de Madrid ja han tirat aigua freda sobre l'entusiasme democràtic nostrat, pocs minuts després que s'anunciés la data.

Dubtes? La posició final d'alguns partits favorables a l'estat propi, encara que no de l'estat independent. Això embolica una mica les coses, encara que aquí el lideratge dels partits passa a un segon pla i el votant es troba sol davant de l'urna amb la seva decisió. La força d'una consulta és que no és tutelada, i que la seva decisió final aboca a un canvi immediat. ¿Podria passar que el sí doble no guanyés, cosa que reforçaria la tercera via, que llavors hauria de veure computats en el seu bloc els vots independentistes? Falta la definició exacta d'alguns partits, i el pla polític en cas de guanyar per un marge més o menys estret. Tres opcions fan més difícil que la resposta clarament independentista arribi a un 50%: és obvi, l'independentisme té només una resposta entre tres. ¿I què es faria en cas de no superar cap de les tres opcions possibles el 50%, però guanyar el sí doble? Encara que tot això serà secundari davant de la probable prohibició de l'Estat espanyol. Això obligarà encara més les forces polítiques que ara mateix es mouen en la indefinició davant el segon sí a unir-se inevitablement, i a promoure les eleccions anomenades plebiscitàries.