la crònica
Un camí que fa patir (com a mínim a Camacho)
A les acaballes del debat celebrat al Congrés, la diputada i senadora Alícia Sánchez-Camacho conversava amb els molts periodistes de la casa que s'arraulien al seu voltant per escoltar l'enèsima explicació sobre el procés sobiranista convençuts, com estaven, que, després de la resposta de Rajoy, no hi haurà consulta.
Tanmateix, Camacho va oferir-los el missatge menys inesperat, com a mínim per a ells. Amb gestos d'incredulitat rebien una notícia que, ni menys ni més, els traslladava tota una diputada i senadora del PP. “Hi haurà consulta, i tant!, no sé com, però aquí no s'ha aturat res pel que fa als plans del president Mas”, repetia amb un to comparable al que emeten les sirenes que fan pampallugues.
L'ANC, l'AMI, el cens, la signatura, el decret de convocatòria, fins i tot Cabrils formaven part del repertori de conceptes que Camacho anava desgranant i regalant als oients. El camí que s'entreveu a partir d'ara fa patir Camacho –no ho amagava pas dimarts al vespre– convençuda que la força que l'Estat havia representat moments abans no tindria gaire efecte en els plans del sobiranisme. Ella, súbdita d'aquest Estat, se'n fa creus d'aquestes actuacions rebels, per això clama que des de dimarts s'ha iniciat un altre capítol de la història, una inflexió que manté el fil narratiu i l'expectació centrada ara en un dels seus protagonistes; s'atrevirà la federació nacionalista a desafiar en algun moment la legalitat si el TC impugna el marc legal català? Interroguen Camacho. Aquí la diputada ja dubta.
La “tensió territorial”, apel·latiu amb què Madrid ha batejat el camí sobiranista, no sembla provocar gaire interès extramurs. Als entorns del Congrés ni una ànima en parla i pel que fa al llegir, tampoc. “Aquí ja no es compren diaris; de fet, jo em dedico més al souvenir”, lamenta un quiosquer situat ben a prop d'Atocha. Al tren, les converses dels passatgers giren a l'entorn dels negocis. Reunió, factura, magatzem, transports... formen part de les converses. Un passatger pren cafè al tren. Ha pujat a Saragossa i viu a Barcelona. “Són discursos molt tancats, tots dos, res a fer, però ara a Madrid ja ho saben”, diu. Potser sí.