El viacrucis socialista

El vaixell de rumb erràtic, per moments contradictori, en què s'han convertit el partit socialista i el govern francès travessa una turmenta de conseqüències imprevisibles, després de la històrica desfeta electoral en les municipals de fa menys d'un mes. Ni els socialistes més pessimistes esperaven un terrabastall d'aquesta magnitud, que els números situen en la pèrdua de 110 alcaldies grans i en l'auge de l'abstenció i l'extrema dreta, i les sensacions en el trencament del vincle entre el partit i un electorat que s'ha sentit enganyat per les promeses incomplertes del govern, la falta d'autoritat, la inacció i el gust per facilitar la vida a les empreses mentre el treballador perd poder adquisitiu.

El vot sanció a la tasca de l'executiu va emportar-se per davant el govern de Jean-Marc Ayrault, primer ministre amb el mateix paper no gaire destacat –i amb el mateix descrèdit– que el president Hollande. El cap d'estat, que ha assegurat que si no fa baixar l'atur no es presentarà a la reelecció, ni passaria avui a segona volta en unes hipotètiques eleccions presidencials. La travessa de substituts d'Ayrault va portar a buscar una cara relluent, una persona amb força que comuniqués, actués i blindés la malmesa imatge del govern. L'escollit va ser Manuel Valls, decisió lògica de portes enfora –és, de llarg, el membre del govern més ben valorat–, però que va provocar reserves en el partit. Sobretot, entre aquells que creien que el missatge de l'electorat havia estat “més esquerra”, tenint en compte que Valls forma part de l'ala més conservadora del partit, que ha emulat el FN amb el seu tracte persecutori als gitanos, i que aposta per una tercera via econòmica, no precisament socialista, que acosti Estat i patronal.

Fruit d'aquesta divisió interna, 90 dels 314 diputats socialistes a l'Assemblée Nationale van signar un manifest demanant la fi de les polítiques d'austeritat i mesures a favor de les llars humils i la inversió. Conscients dels recels del nomenament, Valls i Hollande van formar un executiu de consens per encabir totes les corrents del partit, però el barceloní només va tardar dues setmanes a evocar la cantarella recurrent per justificar retallades en l'estat del benestar: “No podem viure per sobre de les nostres possibilitats”, va dir dimecres, mentre explicava que els 50.000 milions d'euros d'estalvi públic anunciats per Hollande al gener comportaran la congelació de les pensions i de les prestacions i l'escapçada de 10.000 milions d'euros en la Sanitat. La centena de diputats signants del manifest no van tardar ni 24 hores a enviar una nova missiva a Valls, alertant-lo que el pla és “perillós econòmicament”.

El darrer episodi de l'esperpent socialista va arribar divendres, amb la dimissió d'Aquilino Morelle, conseller polític molt proper a Hollande, després que el web Mediapart revelés que hauria cobrat de la indústria farmacèutica mentre era inspector d'un organisme de Sanitat. La investigació també va demostrar que Morelle portava un elevat tren de vida a costa de l'erari públic, justament l'endemà que Valls anunciés que el poble s'haurà d'estrènyer el cinturó i un any després de la marxa del govern de Jérôme Cahuzac, ministre de Pressupostos, a qui van trobar un compte a Suïssa. Tot plegat ha restat credibilitat a una de les grans promeses electorals d'Hollande, convertir França i el govern en una “República exemplar”. És clar que també ho era la lluita contra l'austeritat.