“Hi haurà consulta el 9-N”

És evident que hi sóc. Llegeixo o escolto el que m'interessa. Poca cosa més. En els moments que m'ha tocat viure, he d'estar el més impermeabilitzat possible.

Segur. Allò va ser clarament un muntatge. Finalment, els que van servir de canal de comunicació ho han acabat reconeixent, però es basen en informes de la policia que eren falsos, com es va dir des del primer moment. Eren un muntatge per fer mal a algú que representava un poble que estava en marxa, que tenia clar el trajecte que havia de fer. Un poble, evidentment, no té unanimitats. I en la manera que jo representava una part, potser significativa, d'això que estava passant a Catalunya; era, diguem-ho amablement, objecte del desig.

No vull personalitzar. Tinc criteris suficients de com va anar tot allò per saber quines persones, en plural, hi podien estar més implicades i quins aparells de l'Estat es van fer servir per destruir una causa. Com que represento un país que s'ha fet el propòsit, tot ell, de donar la cara més amable i positiva possible, prefereixo no entrar en el cos a cos. Quan vénen moments crucials, es posen en marxa determinades accions. Simplement recordem-ho per quan torni a passar.

Prefereixo no ficar-me en el tema del futbol perquè és molt relliscós. Deixi el Barça al marge. Els símbols que a Catalunya pesen més, tenen més solidesa o engloben més persones, poc o molt també són objecte del desig. Segur que hi ha coses que no fem bé, però ells se n'aprofitaran molt.

És clar que ens en sortirem si es compleixen una sèrie de condicions. No totes depenen de nosaltres, però moltes sí. Això no vol dir que l'endemà tot sigui de color de rosa. Hem de tocar de peus a terra, saber com funciona el món, l'economia i les relacions internacionals. Si Catalunya manté el rumb, el seu projecte, que vol dir que molta gent hi creu, si la gent es comporta de manera escrupolosament pacífica i democràtica, i ho fem amb sentit positiu, amb ganes d'agradar-nos i d'agradar; si mantenim molta capacitat de resistència i voluntat, no sabem exactament quan ni com, però acabarem sortint-nos-en.

No. Tenia clar que la resposta era no. Del que es tractava era de fer un gran esforç de pedagogia adreçat al conjunt de l'Estat espanyol i que se'ns veiés com una gent normal que vol un país normal. És un pas que havíem de fer. Si no, ens dirien que no ho havíem demanat. Era un no que teníem descomptat. Atura la transferència d'una competència, però no el procés democràtic que viu Catalunya.

No li ho diria. Però és evident que en aquest moment no hi ha el canal de diàleg que hi hauria d'haver. Cada vegada que hi ha una oferta del govern espanyol o del president Rajoy, té una certa trampa interna. Perquè és: dialoguem, però sempre que vosaltres renuncieu a tot això. No és un diàleg, és una imposició. Ells diuen que també és una imposició fixar la data i la pregunta. La nostra resposta és: si vam fer això és perquè vosaltres estàveu deixant passar el temps i no hauríem arribat enlloc. Si el problema és la pregunta i la data, el que hem de fer és seure en una taula, com van fer els escocesos i els anglesos, i parlar-ne.

Li he dit, al president espanyol, que posi dia i hora, i l'agenda que jo tingui, si no és absolutament imprescindible mantenir-la, la canviaré per anar-lo a veure. Se li ha fet saber, al president Rajoy, que no hi ha cap problema per la nostra part per al diàleg sense condicions.

L'entenc. De vegades pot haver algú que digui que això grinyola una mica. Però pensem-hi a fons. Duran està a favor de la consulta al cent per cent. És una de les persones amb qui vaig acordar la data i la pregunta de la consulta. Una altra cosa és quina resposta decidirà Unió en el moment en què es convoqui. Respectem els temps que ells mateixos s'han marcat. Unió és un partit veterà, de l'any 1931. Des del seu moment fundacional ha defensat el dret a l'autodeterminació. Hi ha hagut gent d'Unió a la qual han afusellat per defensar Catalunya, el catalanisme, el dret a l'autodeterminació, la llibertat de Catalunya. Aquest és el patrimoni d'Unió, i suma.

Estem perfectament coordinats. És un líder català que fa política a Madrid. No hauria de ser gaire notícia que fes això. Entenc que hi hagi gent que vulgui la tercera via com una possibilitat d'acord amb l'Estat. És el que el catalanisme ha intentat durant cent anys, des de la Lliga de Cambó i Prat de la Riba fins al president Montilla i fins a mi mateix, si m'ho permet, perquè vaig pactar l'Estatut de l'any 2006 a La Moncloa. Em van criticar molt. Allò era la tercera via. ¿Com va quedar després de la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010? Esborrada. No se'n veuen ni les petjades. La volen recuperar? Doncs que ens l'expliquin de comú acord el PP i el PSOE.

Hi haurà consulta el 9 de novembre. Jo la convocaré, i a més deixi'm dir-li que no li ho posaré fàcil, a l'Estat espanyol, perquè la pugui impedir. La convocaré de tal manera –no em faci dir més– que a l'Estat espanyol li costarà molt no només presentar-hi un recurs en contra, sinó que es pugui considerar bo que pugui impedir-la.

Exacte. No ens han deixat una altra via. La via que nosaltres volíem era la del referèndum, però per fer això s'havia de negociar amb l'Estat.

No sé si la portaran al TC. El que dic és que els ho posaré molt difícil perquè puguin impedir-la, tant la llei com l'acta de convocatòria de la consulta. Ho poden arribar a fer, però no serà per qüestions legals, sinó estrictament polítiques i vull que quedi molt clar tant a Espanya com a Catalunya, com a Europa, com al món, que si aquesta consulta el 9-N no es pot fer a Catalunya a diferència del que passarà a Escòcia el 18 de setembre, és perquè no hi ha voluntat política a l'Estat espanyol de respectar el sentit majoritari, pacífic i legal de la societat catalana.

Sóc partidari de fer les coses seriosament. La comunitat internacional ha de rebre el missatge que Catalunya ho farà bé i seriosament però que ho farà.

No s'han afeblit. De vegades em trobo gent que diu que si això dura gaire es desinflarà. No tenim dret a deixar que això es desinfli. Hem fet un pas molt gran. Un procés així només es pot fer en una societat que ja està molt madura, en un punt de cocció en què ja no es pot tornar a la matèria primera original. He interpretat que el país estava suficientment madur per endinsar-se en un terreny desconegut. Si estem en aquest grau de maduresa, cal continuar.

He de pensar que no ho faran, però la possibilitat legal la tenen. Que se'ls ha passat pel cap a més d'un, segur. Però calcularan els riscos de prendre segons quines decisions. I aquesta té per a ells uns riscos tremends.

Quan es pronuncien persones del món empresarial, procuro no entrar en el debat perquè, si hi estan en contra, tenen dret a expressar-ho així i jo n'he de fer un cas relatiu. En el món empresarial hi ha gent de tota mena, com a la societat.

Quan arribem a aquell punt parlarem de tot. Em vaig comprometre que, un cop acabat aquest procés, no em tornaria a presentar. Perquè vaig entendre, i continuo pensant així, que aquest procés té una envergadura tan gran que la persona que hagi tingut la confiança de la gent per liderar-lo, difícilment podrà afrontar tot allò que vingui després. I ho vaig dir aleshores perquè necessito el suport de molta gent, i no vull que s'interpreti aquesta demanda en el sentit de suport a una carrera política de futur meva. Es tracta de donar suport a la persona que ha de donar la cara i que està rebent i rebrà les bufetades en nom de tots. Cadascú ha de fer el que li sembli, però necessitem el seu suport i la seva confiança perquè estem cridats a liderar aquest procés gràcies a la confiança que vam rebre a les urnes.

Tenim el 9-N. L'única cosa que vull deixar clara és que, en qualsevol cas, es votarà. D'una manera o d'una altra, però es votarà. La primera opció era el referèndum pactat. Ho hem intentat i ens han dit que no. La segona és la consulta d'acord amb la llei que el Parlament aprovarà en els pròxims mesos. Centrem-nos en aquesta opció, confio que serà la bona.

Catalunya votarà. El referèndum i la consulta són una via, però el que és important és fer la pregunta per definir la resposta. Ara la pregunta ja la tenim acordada; el que necessitem és que tingui una resposta de la gent. El que vull és que hi hagi la tranquil·litat i que es tingui clar que en algun moment votarem. Això passarà.

Tenim mala peça al teler si ens ho mirem en el curt termini. A mesura que Catalunya vagi definint el seu futur polític, dependrà menys de les lleis Wert. D'entrada s'ha de guanyar temps i, després, guanyar capacitat de decisió. Tot això ens porta a poder fer les lleis sense dependre tant, o gens eventualment, del Parlament espanyol. I ens porta a disposar, no del tot però bastant més, dels recursos que es generen a Catalunya.

Crec haver demostrat que en la tercera via hi confio poc. Si no, estaria tot el dia parlant i negociant-la. En la història del catalanisme en els últims cent anys veig que les terceres vies han acabat sempre en una frustració perquè algú a Madrid, algú de l'Estat, sigui un exèrcit –parlo de fa molts anys–, un partit polític o un TC, han decidit destruir aquell invent. Fins que l'Estat espanyol no ens demostri que hi ha una voluntat real i molt ferma que hi hagi una tercera via possible i promoguda en bona part per ell, jo no hi creuré. Que en algun moment s'ho repensen? Només poso una condició: que es voti.

Aquest partit es va presentar a les últimes eleccions donant suport al dret a decidir i quan va arribar l'hora de la veritat no hi acaben de ser o no hi són. Ells diuen “hi donem suport, sempre que sigui amb l'acord de l'Estat”. Doncs això és impossible; la quadratura del cercle. Si el PSC estigués més a prop de les majories catalanes seria un element més de pressió sobre l'Estat. Però han optat per posar-se a l'altre costat.

Sempre n'hi ha algunes, però cadascú a casa seva. Són tipologies diferents, però són dues nacions. Quantes més n'hi ha, a dintre de l'Estat? La gallega? I quantes més? En algun moment haurem de deixar de comptar. Home, doncs jo diria que l'espanyola, que és la majoritària i és molt important. N'hi ha algunes altres, que potser no som tan majoritàries ni tenim un estat al darrere, ni els elements de pressió i de poder. Però també som nacions, perquè ens ho hem guanyat a pols i perquè les hem mantingut durant segles. I no se'ns pot negar aquesta condició. I a Catalunya, i al País Basc, s'ha anat contemporitzant, trobant pedaços... però al final el problema continua sent el mateix. I arriba un moment en què el riu vol tornar a la seva llera.

En línies generals, sí. Fins ara no tinc cap motiu per dir el contrari. Estem fent un camí junts, amb ells i amb més gent. Aprovem un munt de coses amb ells al Parlament, i quan no és possible, perquè són qüestions que van més enllà de l'acord per a la governabilitat i són qüestions importants hem buscat aliances amb altres forces. Ara fa unes setmanes que ERC es queixa del Barcelona World, però n'hem parlat molts mesos i quan vaig arribar a la conclusió que no seria possible obtenir el seu suport perquè així m'ho van dir, vaig buscar altres majories perquè entenc, i aquest és el meu risc, que el projecte és bo per moltes qüestions. Però la relació amb ERC és bona, sòlida i, sobretot, positiva per al país

En un altre moment li hauria donat la meva opinió. Però ara, si em permet, no ho faré.

Espero que no, que tothom tingui el seny i l'esperit de suma que jo intento demostrar. Perquè hem de tenir clar el que ens hi juguem com a país.

No estem gaire més enllà d'in érem l'any 2006 o el 2007, quan lligàvem, si em permet que ho digui així, els gossos amb llonganisses. En aquelles condicions, amb molta feina i una economia que funcionava i creixia, hi havia un 19% en risc de pobresa. És clar que el país sencer s'ha empobrit, però si prestem atenció a les estadístiques veurem que no estàvem gaire bé en els moments de més expansió.

Tenim un 22% d'aturats, que és una mica menys que el conjunt d'Espanya però que no és una xifra positiva. Però ara que estem començant a veure una mica el final del túnel, no ho espatllem. No caiguem en els mateixos errors. Hem de procurar no espatllar-ho, tot això.

Tot el dèficit fiscal que ara tenim, que és de 15.000 o 16.000 milions d'euros anuals, no el tindríem. A canvi, Catalunya hauria de pagar el que costa un nou estat, o les estructures que el sostenen. S'ha calculat que poden ser uns 2.500 milions d'euros. En els temps de crisi, hauríem de complementar les pensions, com fa ara l'Estat...