Fronteres socials
La justícia europea avala que Alemanya denegui ajudes socials a immigrants comunitaris
Romanesos i búlgars, encara en el punt de mira: la UE no ha paït el seu ingrés, massa precipitat, el 2007
L'adhesió de Croàcia, en recessió des del 2009, és l'ingrés al club comunitari menys celebrat de la història de la construcció europea
L'Europa ampliada i sense fronteres és només per al capital i les mercaderies, però no per als drets socials. La lliure circulació de persones i treballadors té límits i precisament ahir el Tribunal de Luxemburg va encarregar-se de deixar-ho molt clar: cinc dies abans de les eleccions, el seu advocat general, Melchior Wathelet, va donar la raó a Angela Merkel i va avalar que pugui denegar les ajudes socials als immigrants comunitaris, sobretot del sud d'Europa, que busquen feina a Alemanya. La cancellera sempre guanya.
Bèlgica ja està expulsant els europeus que representen una “càrrega excessiva” per al seu sistema de seguretat social: només l'any passat va fer fora 4.812 ciutadans de la UE, 291 d'espanyols. Alemanya es planteja fer el mateix i la justícia europea li dóna arguments. Si els immigrants no tenen un “vincle real” amb l'Estat membre d'acollida i, malgrat ser ciutadans de la UE, només s'hi han instal·lat per buscar feina o beneficiar-se de les prestacions socials, poden quedar exclosos de les ajudes, segons Wathelet.
El dictamen de l'advocat general del Tribunal de la UE respon al litigi entre una dona de nacionalitat romanesa, Elisabeta Dano, i les autoritats alemanyes: Dano viu a Leipzig des del 2010 amb el seu fill i una germana que la manté i vol cobrar la prestació bàsica amb què es garanteix la subsistència dels aturats. Però l'administració li ho denega, al·legant que en realitat no s'està esforçant per trobar feina (no té cap qualificació professional, mai no ha treballat, ni tan sols a Romania, ni té tampoc cap intenció de fer-ho). Wathelet hi està d'acord: denegar les ajudes bàsiques als comunitaris que “no pretenen integrar-se en el mercat laboral” i “només volen” aprofitar-se de les prestacions és “conforme” a la legislació europea.
Quan els jutges de Luxemburg ratifiquin, en qüestió de mesos, l'opinió de Wathelet en la seva sentència definitiva, Alemanya i els estats membres més rics tindran carta blanca. I romanesos i búlgars estan en el punt de mira: des de l'1 de gener poden moure's lliurement, establir-se i treballar arreu sense haver de donar explicacions. La UE encara no ha acabat de pair l'adhesió, segurament massa precipitada, de Romania i Bulgària el 2007, quan encara arrossegava la fatiga per la megaampliació a deu socis de l'Est del 2004. I en aquesta legislatura europea que ara acaba, el club només ha guanyat un nou soci.
Croàcia s'hi va afegir aviat farà un any, l'1 de juliol, i va ser l'ingrés menys celebrat de la història de la construcció europea. Brussel·les tem haver-se guanyat un altre maldecap, un nou mal alumne del sud, en recessió des del 2009, un 39% més pobre que la mitjana, amb un 21% d'atur, els sistemes de pensions i salut fregant la fallida, un deute públic amb ràting d'escombraria i que cobrarà 11.700 milions d'euros en ajudes fins al 2020. És “el nou cementiri de diners dels nostres contribuents”, va resumir el Bild alemany.
Sèrbia i Montenegro són ja a la sala d'espera, igual que Macedònia i Turquia (que s'hi quedarà per sempre). Aquest 2014, Belgrad ha pogut començar a negociar amb la Comissió Europea una adhesió que espera poder completar el 2020, després d'haver lliurat els seus criminals de guerra al Tribunal de l'Haia i, sobretot, d'haver normalitzat les relacions amb Kosova, cedint a la pressió internacional. Abans ho haurà fet Sèrbia que Espanya: sis anys després de la independència, la diplomàcia espanyola continua negant-se a reconèixer Kosova.
Fins i tot el primer ministre Ivica Dacic, gràcies a la mediació de Brussel·les (i al caramel de poder negociar l'ingrés a la UE), ha acceptat entendre's amb el seu homòleg kosovar, Hashim Thaçi, un acord històric que, almenys implícitament, va suposar el reconeixement de la secessió i de l'autoritat de Pristina al nord de Kosova, de majoria sèrbia. Però el govern de Mariano Rajoy, com el de José Luis Rodríguez Zapatero, es nega a fer aquest pas, pensant en Catalunya.