Un país groc i blau

ERC, partit urbà

Vistos els titulars principals de la jornada, la novetat més destacada dels comicis si passem a llegir la lletra petita és la desfeta dels vermells davant d'uns grocs que han sabut adaptar el discurs catalanista d'esquerres a la realitat sobiranista actual i que, sobretot, han aconseguit tornar a convertir ERC (des de l'època de la República que no succeïa) en un partit eminentment urbà. Hi ha alguns resultats, com els de les quatre capitals catalanes, i els de Sabadell, Mataró i Terrassa, que ben segur que faran esprémer les meninges als politòlegs durant mesos per intentar entendre què ha passat per tal que l'esquerra sobiranista hagi pogut ocupar en tan poc temps l'espai de l'esquerra sucursalista. Caldrà esperar, això no obstant, per veure si aquesta tendència es manté en unes condicions de participació més normals que el meritori però discret 47,6% de les europees. Tanmateix, probablement avui molts dels crítics dels tripartits comencen a entendre que aquell pintoresc artefacte dissenyat per Carod-Rovira no va ser tant una traïció a la pàtria als ulls dels essencialistes com una abraçada d'ós al PSC amb efectes retardats però implacables.

Entrar al govern, o no?

El mapa de Catalunya prefigura, doncs, una tendència a un nou concepte de republivergència que no serà fàcil de gestionar enmig d'un procés sobiranista imparable que obliga a la imperiosa necessitat d'entesa transversal, però que no permet obviar el fet que els dos socis prioritaris són alhora rivals electorals, i més amb les municipals d'aquí a un any. Abans, però, hi ha el 9-N.

El missatge codificat del president Mas durant la nit electoral respecte a la necessitat de compartir taula a l'hora de “menjar-se els marrons” de l'acció de govern, i la posició exquisidament conciliadora d'uns republicans que avui són molt lluny de brandar amb prepotència claus de governabilitat, amoroseixen un camp de joc on caldrà més generositat i serenor que mai per part de tots els actors.

Esquerra ahir va tornar a reiterar, si bé amb reserves i un pèl ambiguament, la predisposició a implicar-se més en la governabilitat, però a ningú se li escapa que l'entrada dels republicans a l'executiu comporta per al procés tants riscos com avantatges. Com a principal punt positiu, hi ha, sens dubte, la cohesió d'una große koalition a la catalana per pilotar la transició cap a l'estat propi. Entre els dubtes, el principal és sospesar si el perill imminent d'un xoc de trens amb l'Estat a mesura que s'acosta el 9-N no faria més aconsellable que algun dels pilots del tren català continués a l'andana per estar en disposició d'agafar el relleu. A la cuina republicana són tan conscients del dilema que la victòria d'ahir no deixa de ser un punt amarga, perquè els carrega d'una responsabilitat moral que, quedant segons per poc, hauria quedat dissimulada sense menystenir l'èxit rotund. Paral·lelament, a la sala de màquines convergent són conscients que CiU, i molt especialment el president Mas, afronten el procés amb un esperit de sacrifici que probablement serà més reconegut per la història que no pas per l'electorat. I entre uns i altres hi ha una pedra a la sabata que es diu Duran.

El PSC guanya temps

Per la part baixa de la classificació, les cabòries són unes altres. Amb la barba de Pérez Rubalcaba preparada per afaitar-se, a la seu del carrer Nicaragua el PSC va optar ahir per plantejar una estratègia dilatòria. En l'aparell, més o menys tothom dóna Navarro per amortitzat, i en l'executiva celebrada ahir es van incorporar algunes veus ben timbrades al fins ara petit cor de crítics testimonials. De moment, però, sembla que l'estratègia és esperar saber qui manarà al PSOE abans de prendre cap decisió contundent.

Entrant al detall de l'anàlisi de la patacada socialista, la situació actual podria ser considerada regular tenint en compte que el PSC, tot i la desfeta, encara és la tercera força al país. Tanmateix, tenint en compte la consolidació d'un espai d'esquerres alternatiu ocupat per ERC i ICV-EUiA, els socialistes veuen força limitats a curt termini els espais de creixement, per la qual cosa caldria analitzar si els resultats de diumenge són el fons o de fet seran el sostre socialista en la nova configuració del mapa polític nacional.

Més delicada, tot i que maquillada per la victòria d'àmbit estatal, és la situació del PP, que al Principat ha obtingut el nombre de vots més baix en unes eleccions des del 1992. Alícia Sánchez-Camacho ha passat en un parell d'anys de garantir amb tot luxe d'escenificacions virolades la governabilitat catalana a veure perillar la seva cadira com a líder de la que diumenge va ser la cinquena força política. Si bé a Madrid sembla que continuen sense acabar d'interpretar correctament la realitat del Principat, entre els populars catalans s'intensifiquen els moviments de fons per variar, si no l'estratègia, sí els actors.

Canvis a l'esquerra

L'entrada amb força del moviment contestatari Podem no ha sorprès només a l'Estat espanyol, sinó que a Catalunya no cal menystenir els 117.000 vots obtinguts per una formació que, amb 1.200.000 suports rebuts a tot l'Estat, farà seure, aviat és dit, cinc representants al Parlament Europeu.

Des d'ICV i IU, que no poden estar en absolut descontents pels resultats obtinguts, ja hi ha hagut moviments per aglutinar forces d'esquerra amb la nova formació liderada per Pablo Iglesias. Una cristal·lització que serà complicada i que, d'entrada, deu haver fet que més d'un dirigent de la CUP es plantegi si no va faltar un cop de sandàlia decidit damunt la taula per trencar les reticències eurocrítiques per les quals van deixar perdre una oportunitat d'or per competir.