Reina sense sang blava
Després de les genuflexions públiques i privades, dels retocs facials inconfessables, de les amargues disputes fraternals i de les inevitables disputes matrimonials, després d'algunes sortides de to i de moltes sortides nocturnes, després de la batalla perduda contra les balances que aprimen i contra els rumors, de la despietada exposició als mitjans de comunicació i de les doloroses punyalades dels antics companys, després de les imposicions del protocol i de la moda, dels embarassos dolents, de la pluja dels xiulets i de la pluja del cel, que li va aigualir el dia del casament i que, des d'aleshores, no ha deixat de caure al damunt de la parella més observada d'Espanya, Letícia albira per fi el premi de tots els sacrificis i de totes les renúncies. Ella, la plebea divorciada que els monàrquics es miraven de cua d'ull, assisteix complaguda a la jubilació del rei i es prepara per protagonitzar la substitució perfecta de la reina.
Substituir la professionalitat de Sofia, però, no és un encàrrec senzill. Tots sabem que, quan Joan Carles resumia la tasca de la seva esposa amb la famosa frase “ella és una professional”, es referia sense dir-ho a la capacitat infinita de la reina per tolerar absències, excessos i infidelitats. I fins ara la docilitat no ha estat precisament un dels trets més destacables de la forta personalitat de l'antiga periodista.
Poques complicitats
El desembarcament de Letícia a la cort és la història de molts distanciaments i de poques complicitats, plena de mals presagis des del dia que va gosar fer callar el príncep davant els micròfons i les càmeres que hi eren per immortalitzar la primera aparició oficial de la parella de promesos. De la reina se suposa que n'havia d'aprendre precisament això, que una de les ocupacions principals que la institució reserva a l'esposa del rei és, a banda de presidir actes benèfics, mossegar-se la llengua. Però al cap de deu anys de severa immersió monàrquica, tot fa pensar que ha estat justament la reina la que s'ha acabat contaminant de manera saludable de la rebel·lia de Letícia. A finals del 2011, per exemple, enmig de la convulsió per l'esclat del cas Nóos, la sempre discreta i pacient Sofia viatjava fins a Washington i es deixava fotografiar enriolada al costat d'Iñaki Urdangarin, que Joan Carles I ja havia fet saltar de totes les agendes de la casa reial. Des d'aleshores, la reina ha acudit a la clínica cada vegada que el seu marit s'ha sotmès a una nova intervenció quirúrgica, però ja no s'ha molestat a amagar la seva independència volant sola a Londres en viatge de plaer o visitant, igualment sola, la família a Grècia mentre la premsa furgava les relacions entre Joan Carles i Corinna.
Difícil equilibri
Letícia, que sempre ha trobat en la sogra l'escalf i la comprensió que li ha negat el rei, s'enfrontarà ara de ple al difícil equilibri entre les obligacions del càrrec i les devocions de la vida privada, un àmbit que defensa amb les ungles esmolades. Les dues filles que ha tingut amb el príncep, les infantes Elionor i Sofia, són educades en la pluralitat lingüística de l'Estat espanyol –almenys així ho pregona la propaganda oficial– però protegides al màxim dels focus públics. Una preocupació que a vegades ha jugat males passades a la princesa, com ara el dia que va encarar-se amb una paparazzi que les acabava de fotografiar durant la cavalcada de Reis a Madrid. Aquesta és una altra de les lliçons que els seus detractors dubten que hagi après: el poble pot admetre la pervivència dels privilegis aristocràtics però difícilment perdona l'exhibició pública dels aires de superioritat. Durant l'etapa que ara s'inicia, a més, la futura reina haurà de prescindir de la proximitat de Sofia, que mai no li ha fallat quan ha tocat orientar-la en els èxits i consolar-la en els fracassos. En canvi, l'enemic principal el continuarà tenint a casa, una cort farcida de conspiradors que no han dubtat a trair-la filtrant a la premsa els desacords amb la casa reial, les sortides amb les amigues, cada vegada més habituals, les sobretaules inconvenients amb militants republicans, fins i tot les desavinences conjugals amb el príncep. No deixa de ser curiós que el pànic escènic als mitjans de comunicació, la impotència que li provoca no controlar al mil·límetre la projecció de la pròpia imatge i del seu nucli familiar més immediat puguin esdevenir al final el fràgil taló d'Aquil·les de la periodista que volia regnar. De moment, sabem que Letícia és una professional, però no pas de la monarquia, i encara pot passar que la reina més periodística acabi sent la menys mediàtica.