Un problema d'aritmètica

Arran de la victòria absoluta del Partit Nacional Escocès (SNP) en els comicis del 2011, David Gray, autor i director teatral, nascut el 1969, va escriure que “si la unió entre Escòcia i Anglaterra ha estat un matrimoni, aleshores les eleccions a Holyrood han estat el moment en què la dona mira el marit i s'adona —de sobre i clarament— que això s'ha acabat.” Veritat o no, i per mirar-s'ho tot plegat amb una perspectiva diferent, fóra convenient exposar alguns números i resoldre el problema aritmètic que convoquen.

L'elecció del 2011 va fer creure a l'SNP que tot era possible, també la independència. Per què? Contra les enquestes i la lògica amb què havia estat dissenyat el sistema electoral de la devolució, el nacionalisme va guanyar el 45,4% del vot de les circumscripcions i el 44% de les llistes de representació proporcional: 69 escons. El laborisme, segona força, 37. L'SNP s'havia presentat amb un programa concret amb, entre altres ítems, la convocatòria d'un referèndum. No hi havia cap ambigüitat en la qüestió: ni dret a decidir, ni estat propi, estat independent, ras i curt; tot i que, a mesura que s'aprofundia el procés, Alex Salmond hauria volgut tenir a la màniga una pregunta doble a la papereta.

Malgrat que les sis setmanes prèvies de campanya del 2011 van ser intenses, la participació va ser pobra: 50,4%, de què es deriva que la majoria absoluta de l'SNP —no li treu legitimitat— se sustenta en el 22,5% de l'electorat.

Ha construït l'SNP el seu anhel independentista en un miratge, doncs? Més enllà dels punts que atorguen al sí o al no —ja me n'ocuparé altres dies—, les actuals enquestes indiquen que, en aquesta ocasió, la participació serà inusualment alta per als estàndards d'Escòcia, on, per posar un altre exemple, en les generals del 2010, els votants no van superar els 60,4 punts.

Les dades aquí exposades esbossen un parell d'hipòtesis com a mínim. Una, que el 2011 l'SNP va mobilitzar tot el seu electoral, arribant al sostre, amb la qual cosa la victòria del sí seria ara pràcticament impossible. Dos, que a l'hora de destriar entre independència o unió, el que hi ha en joc és tant, que molta gent s'hi abocarà, molta més que en unes eleccions escoceses o britàniques. Per solucionar el problema plantejat, doncs, caldria tenir patrons anteriors de comportament de la massa crítica de votants que no votava i que ara ho farà. No els tenim, només enquestes que apunten al no. El 2011, es van equivocar, però. I, a més, hi ha el factor Cameron. A Escòcia, un tory a Downing Street desperta desitjos de fugida, ni que sigui cap a un territori desconegut.

FALTEN 93 DIES