Cicle de cinema sobre el procés d'independència

Quan Josep Maria Forn, director de Companys, procés a Catalunya i La piel quemada, va rebre l'encàrrec de fer un film biogràfic sobre Francesc Macià, d'entrada no ho veia clar, però aviat va descobrir les seves possibilitats dramàtiques. Abans de ser el primer president de la Generalitat republicana, l'Avi va fer una brillant carrera militar a l'exèrcit espanyol. “A Macià li passa com a l'apòstol sant Pau: els assalts militars a Cu-cut! i La veu de Catalunya el fan caure del cavall”, explicava el cineasta a aquest diari. El coronel Macià, títol que evoca el passat militar del personatge, traça l'itinerari ideològic i vital de l'Avi entre l'any dels assalts, el 1905, i el 14 d'abril del 1931, quan va proclamar l'estat català des del balcó de la Generalitat. Abel Folk interpreta Macià en una pel·lícula biogràfica que, per motius pressupostaris, se centra més en la faceta dramàtica que en el vessant èpic de la seva vida, que també el té.

La immigració i el turisme dels anys seixanta van canviar el país de dalt a baix. Josep Maria Forn va ser un dels primers cineastes a retratar l'impacte de l'arribada de mà d'obra des del sud i de turistes ociosos des del nord a La piel quemada (1967). Pel·lícula rodada en blanc i negre i inspirada en el neorealisme italià, va ser triada el 1995 pels crítics com la millor pel·lícula catalana del primer centenari del cinema. Entre els mèrits d'aquest retrat social hi ha el fet d'incloure alguns diàlegs en català, cosa que li va comportar problemes amb la censura. La pel·lícula narra les vivències d'un modest paleta que arriba a la Costa Brava per treballar a Lloret de Mar, on es relaciona amb una turista rica. Mentrestant, la dona i els fills viatgen des d'Andalusia per reunir-se amb ell. Forn diu que és la seva pel·lícula més viva, que més sovint s'ha projectat i emès per televisió. Creu que l'èxit es deu al fet que “s'enfrontava a la realitat, a diferència del cinema que es feia aleshores.”

El documental Narracions de la història de Catalunya s'està acabant de muntar i s'estrenarà durant les Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat. Es tracta d'un treball del documentalista nord-americà Joe Lambert, que ha entrevistat disset persones de Catalunya de tota mena i condició perquè expliquin com veuen i viuen el procés actual a Catalunya. A la foto, Toni Albà, pràcticament l'únic personatge públic de tots els entrevistats. Les entrevistes estan enregistrades en català i en castellà, en funció de l'idioma de l'interlocutor, i estan pensades per donar a conèixer als Estats Units l'especial situació que viu el nostre país. Nascut a Texas, Joe Lambert és un professional molt actiu i polifacètic dedicat a la creació artística i a la producció, i és professor, escriptor i director. Entre altres iniciatives, va fundar el Center for Digital Storytelling (San Francisco Digital Media Center), el 1994.

Documental d'Anna Mollet que analitza el moviment independentista dels darrers anys a Catalunya. Consta d'una sèrie d'entrevistes a personatges amb diverses sensibilitats respecte al sentiment independentista com ara Oriol Junqueras, Jordi Pujol, Muriel Casals, Anna Arqué, Gerard Quintana, Santiago Vidal, Isabel Clara-Simó, Pilar Rahola, Moisès Broggi, Germà Bel, Montserrat Carulla i Salvador Cardús. El documental pren el nom d'un tipus de castell mai aconseguit com a metàfora de la construcció nacional, pretén donar a conèixer els avantatges de la independència de Catalunya des de diversos punts de vista. El film vol reflectir el repte de superació que afronta l'independentisme, i utilitza els castells per fer-ho veure, ja que es tracta d'un camp on “força, unitat, destresa i treball en equip resulten imprescindibles”. Cal destacar la interpretació de Venim del nord, venim del sud, de Lluís Llach, a càrrec diversos intèrprets dels Països Catalans.

Dirigida per Antoni Ribas, La ciutat cremada, estrenada el 1976, poc després de la mort de Franco, va ser tot un fenomen de públic en la seva estrena. El film arrenca l'any 1899, amb la derrota del bàndol espanyol a la guerra d'independència cubana, i evoca deu anys d'història catalana, fins a la Setmana Tràgica del 1909. Xavier Elorriaga i Ángela Molina encapçalen un ampli repartiment d'actors catalans. La pel·lícula se centra en la rica família Palau, per fer un retrat polític i social de l'època. Va tenir alguns problemes amb la censura, que tot just es ressituava en un estat democràtic. Aquest decidit esperit de reivindicació catalanista i de recuperació de la reprimida memòria històrica es va manifestar en el finançament del film, que es va poder dur a terme gràcies a aportacions individuals i inversors populars.

L'atzar ha fet coincidir la recent abdicació i coronació borbòniques amb l'estrena de Stella candente (Estel fugaç), el primer llargmetratge de ficció de Lluís Miñarro, que tracta precisament de la coronació, el breu regnat i l'abdicació forçada d'Amadeu de Savoia, rei d'Espanya entre el 1870 i el 1873. Productor de renom i cineasta de conviccions autorals indestructibles, Miñarro proposa un retrat molt personal, lluny de les convencions. Aborda la figura d'aquest enigmàtic monarca il·lustrat i liberal, que va intentar portar el progrés i la modernitat a un estat dominat per una elit depredadora que no volia que canviés absolutament res. Àlex Brendemühl encarna aquest jove rei tancat en un castell, d'idees noves i amant dels plaers, que lluita inútilment per imposar les seves idees. Miñarro ofereix una pel·lícula arriscada, un cant a la llibertat alhora fantasiós i reflexiu, que parla d'un temps amb paral·lelismes evidents amb la situació actual.