Valencianisme amb vocació d'esquerra

El valencianisme polític ha fet un llarg recorregut, no exempt de contradiccions, tensions i experiències, ja als anys trenta del segle XX, durant l' etapa republicana , en uns moments en que aforaren reivindicacions i projectes transformadors, i per tant, de gran preocupació ideològica i política, aparegueren segles orgàniques que intentaven representar que el desig d' autogovern del poble valencià, amb variants i tendències socials.

Des d' aleshores, la tensió al voltant de l'espai ideològic s'ha concretat en dues formes situar la vorera social del valencianisme, tornant, doncs, a la referència històrica abans dita, podem citar a una declaració d'Acció Valencianista Republicana bastant clara al sostenir com la seua proposta no tindrà mai un sentit de classe, puix l'interès totalitari del País Valencià deu restar sempre per damunt de les aspiracions parcials dels seus components, una versió, com podeu veure del valencianisme centrat. Opció diferent seria la que, entre altres, plantejaria Jordi Arquer des del POUM al·legant que no es podia lluitar per la igualtat o la llibertat personal o de classe, i no per les llibertats nacionals, unint reivindicacions socials i les de país.

Episodis d'eixa tensió entre un valencianisme centrat i altre ubicat a l' esquerra les hem viscut en diferents moments, i personalment m'he vist més que implicat. En plena dictadura, al 66, el Partit Socialista Valencià va experimentar una ruptura significativa, posteriorment, també, a la Unitat de Poble Valencià, antecedent del Bloc, es va mantindre al seu si el xoc entre dos corrents, el majoritari encapçalat per Pere Major, i aquell altre col·lectiu que pensava que el partit tenia que girar cap a l'esquerra, òbviament, la qüestió del pactes electorals es convertiria en el banc de prova de tal tensió interna, així, fins ara, les coses han anat evolucionant, tema que ja seria hora que algun estudiós li dediques feina.

Cal tanmateix assenyalar que al si de les esquerres, tant la socialdemòcrata com la hereva del comunisme, la tensió per assumir postulats del nacionalisme ha estat present, com podem observar, en un cas amb el projecte del PSPV (Partit Socialista del País Valencià), com al d'Esquerra Unida. Aquesta, però, és altra part de la qüestió que deixaré de costat en aquesta ocasió.

Doncs bé, aquesta negra etapa de govern de la dreta sucursalista, ha estat el caliu d' una reflexió sobre cap on es vol situar el valencianisme, Compromís ha estat un experiència que aporta elements a eixa majoria d'edat de com fer país i sobre el tema de les aliances estratègiques. Les propostes unitàries, que venen fent-se aquestos dies, quallaran o no, però, sembla que són símptoma d'uns certs canvis ideològics,o de superació de dogmes i desencontres.

La supervivència de moltes coses està en joc, cal més democràcia, més polítiques socials, més país...i això no sols exigirà la derrota del PP, sinó la posterior dosi d'entesa per governat i mantenir el suport de la gent.

La simple oferta o predisposició envers una ampla aliança d' esquerres és al meu parer un pas endavant, segurament algun lector dirà que la necessitat d'ajuntar respon a una urgència electoral més que a una serena reflexió. No puc negar que una part d'això és real, que hi ha molt de pragmatisme de la immediatesa, així i tot, continue pensant que podem fer de la necessitat virtut confiant que les perspectives arriben a rams de beneir.