Resistència passiva

A l'exposició #artveuivot, al Museu d'Història de Catalunya, que agrupa treballs d'artistes sobre el tema del dret de decidir, el nombre de visitants, un dimecres al matí, és escàs però adverteixen des del museu que es tracta de visitants “conscienciats”, siguin de la banda que siguin. Ho constato quan parlo amb Anna Soler i la Montserrat, dues dones de mitjana edat que es miren amb interès els cartells que s'exposen a la mostra. Són visitants habituals del museu i han vingut sobretot a veure l'exposició sobre Els altres catalans, de Francesc Candel. “També hem volgut veure aquesta exposició. Hi ha cartells molt bons, d'altres no els entenem, però en tot cas és una proposta molt interessant”, afirma la Montserrat.

Les dues sospiren en la pregunta sobre què opinen sobre el procés, però l'Anna s'afanya a contestar que s'ha d'anar a votar: “Malgrat que estem enfadats, ara hem d'anar a totes, ja que hem arribat fins aquí. El que és clar és que és la societat civil la que està empenyent els partits polítics.” Per la Montserrat, la votació del 9-N és “només l'inici del procés”. “Si surt que sí, s'hauria de començar a negociar amb l'Estat”, afegeix l'Anna.

Un altre dels visitants a l'exposició és un amabilíssim valencià resident des de fa 17 anys a Madrid, de pas per Barcelona. Parla amb una seguretat i fluïdesa fantàstiques: “Veig que el govern de Madrid no vol permetre de cap de les maneres que els catalans facin la consulta i això és un error. No crec que aquesta sigui la resposta adequada a la demanda dels catalans. Respecte al 9-N, no sé quina concreció tindrà però l'important és que se celebri amb totes les garanties legals. I no sé si el govern tractarà d'impedir-la. En tot cas, tot indica que s'haurà d'anar a unes eleccions anticipades.” Si Catalunya acaba sent independent, com afectaria al País Valencià? “Malgrat les afinitats culturals que tenim, no hi ha solidaritat ni una identificació majoritària amb Catalunya però dependrà del fet que Catalunya no tingui una voluntat hegemònica.” Després de preguntar-li el nom, envermelleixo perquè no he reconegut el personatge abans. És Jaime Pastor, politòleg i escriptor, impulsor de Podem i autor del llibre Cataluña quiere decidir. Vaja! Quina casualitat! És cert que en aquesta mostra els visitants són gent conscienciada.

Continuo el meu periple i enfilo cap a la col·lecció permanent. Aquí trobo més visitants, molts dels quals, famílies de turistes, amb nens amb samarretes del Barça. Busco públic local i finalment localitzo dos senyors grans, davant del retrat de Cristòfor Colom. A la pregunta de rigor sobre el procés, un d'ells, molt vehement, em contesta en castellà: “Soy de Mas y nada más.” És Nicolau Domingo. De fet és Nicolás oficialment, ja que creu que ja no val la pena canviar-se el nom en aquest punt de la vida. Malgrat ser d'un poble de Sòria, en Nicolau es va enamorar de Barcelona i de Catalunya al cap de 24 hores d'arribar-hi l'agost del 1962 quan va venir per visitar els seus germans. “Quan vaig passar per la plaça d'Urquinaona i després a la nit vaig anar a les fonts de Montjuïc, vaig decidir que em quedava”, recorda. I no només això. Va esdevenir de seguida un catalanista fins al moll de l'os i un culer empedreït –soci 10.608–, i més quan, ben aviat, va conèixer el seu acompanyant, Jordi Millet, amb qui comparteix una amistat de tota la vida i les mateixes idees polítiques. Tots dos són xerraires i encantadors.

Fan absolut del programa d'El Punt Avui Televisió L'illa de Robinson i admirador de Vicent Sanchis, en Jordi em diu que la millor manera de donar suport al procés és la “resistència passiva”, és a dir, “no consumir cap producte espanyol”. “Abans de comprar-me un Rioja, compro un vi americà”, afirma. Lamenta també la desunió entre els partits polítics i, com en Nicolau, elogia la valentia d'Artur Mas en tot aquest procés.

Els dos amics visiten per quart cop el museu per admirar la pintura d'Antoni Estruch, L'Onze de Setembre del 1714, cedida temporalment a la institució. Davant de la gran tela, en Nicolau expressa la seva por que el 9-N “ens enviïn la Guàrdia Civil”. Ai!