“«La Santa Espina» ho diu tot”

Jordi Feliu, músic de Calella de la Costa, era ahir amb la seva formació, la cobla orquestra Selvatana, a la ballada de les Fires de Girona. Ell és un dels joves compositors de sardanes que ja té una peça pròpia dedicada a la independència de Catalunya. Sobre Segant cadenes, la seva creació, explica: “És participativa: mentre els músics de la fila de darrere continuen tocant, els de davant criden: «In-inde-independència!» I la gent s'hi afegeix amb moltes ganes.” En Jordi assegura que ja existien sardanes inspirades en una futura independència de Catalunya, però que n'hi havia poques: “En les festes de Sant Martirià de Banyoles vam tocar una sardana d'una compositora de Berga que acaba amb Els segadors amb ritme de sardana, i va triomfar. No l'havien tocat mai, vull dir que aquest tipus de composicions, o amb aquesta temàtica, no es coneixien gaire, però ara es demanen més.” Feliu afegeix que ara és molt habitual que les audicions s'acabin amb crits d'independència, fet que, assegura, fa uns anys no solia passar.

En aquest sentit, Víctor Geli, un dels assistents més joves d'ahir a la ballada, assegura que des de la composició s'ha treballat molt per contribuir en el procés pro independència: “Els compositors de sardanes són els que més han aportat al fenomen independentista.” Geli és escèptic, però, sobre el fet que el procés hagi portat més gent a les ballades de sardanes: “No crec que es pugui afirmar rotundament, a la plaça, hi continua anant sobretot gent gran, tot i que en els concursos sí que hi ha edats de tot tipus.”

Montserrat Ferrer, presidenta de l'associació Amics de la Sardana Terranostra, confirma les impressions de Geli: “Sí que, a les places, hi continua havent els balladors de sempre, però en els concursos, com ara el de dissabte a Girona i en els concursos de revesses, hi ha molt jovent i petits que hi participen.” Interpel·lada sobre les noves composicions, Ferrer s'alegra que el repertori sardanista s'ampliï, però afegeix que hi ha sardanes de sempre que tenen un valor encara molt especial en el cor dels balladors: “Nosaltres acabem sempre amb La Santa Espina. El «som i serem gent catalana, tant com si es vol com si no es vol» sempre havia impressionat molt qui l'escoltava però ara sembla que té un missatge fet a mida. Ho diu tot.” Ferrer explica amb orgull la feina feta per tants amants de la sardana tots aquests anys: “Fa molt temps que treballem per la nostra terra i la nostra dansa i ara ens
sentim una mica més acompanyats.”

Maria Àngels Salip, responsable de la secció de sardanes del GEiEG i de la Colla Aires Gironins, corrobora les paraules de Ferrer i creu que aquest sentiment hauria de ser encara molt més visible: “Cal fer més, tant internament com externament. Si s'ha d'anar a una convocatòria fem l'esforç d'anar-hi i des de fora se'ns ha d'ajudar més, perquè la feina que es fa des d'aquestes colles i des de les associacions és molt bona.” Sobre la pregunta de com viuen els balladors de tota la vida el procés, explica que hi ha una combinació d'il·lusió i precaució: “Tots volen saber com anirà i com sortirà. Se segueix i se'n parla dia a dia.”

Així ho viu també Sebastià López, fill de Caldes, ballador de 78 anys, que va a tots els aplecs de la província, i també a alguns de fora, com per exemple el de les Roquetes, i a Malgrat de Mar. En Sebastià diu que, des que ha començat el procés, aquest ha pres protagonisme entre les converses dels sardanistes: “Abans parlàvem del temps, o dels bolets, i ara en canvi anem parlant de com tira aquest tema, si cap aquí o cap allà.” Fins i tot, explica divertit, en fan broma: “L'altre dia un no trobava la seva dona, i algú li va cridar: «Se't deu haver independitzat!»” En Sebastià també creu que, a les ballades, encara hi falta més gent: “A cada poble som els de sempre, però nosaltres aguantem ferms. Hem estat molts anys omplint els aplecs.” I encara hi afegeix: “Hi ha gent de tota mena i origen que sent aquesta música com a seva. Sembla que és una tradició que només és per a un tipus de gent, però no és així. Molt més sovint del que sembla, estàs ballant i un que vol entrar et pregunta: «Me puedo poner?»”