Les claus de l'èxit del 9-N

Les sotragades naturals en tot procés basat en els consensos amplis entre forces polítiques molt diferents s'han acabat reabsorbint amb rapidesa, especialment després de la trencadissa de la reunió del Palau de Pedralbes el dia 13 d'octubre. Tot i que en aquella jornada es van trencar moltes complicitats i es van afluixar moltes confiances, la recuperació de la unitat d'acció cap a la consulta participativa –després d'alguns dubtes, desconcerts, declaracions pujades de to i alguna actitud indissimuladament poc convençuda o manifestament escèptica– ha demostrat la considerable maduresa del procés en l'àmbit dels partits.

L'actuació dels serveis jurídics de la Generalitat serà objecte d'estudi en el futur per a qualsevol especialista en processos de secessió. Al marge del debat sobre si políticament hi hauria d'haver hagut voluntat o no d'infringir la llei, o sobre si hauria estat necessari fer-ho en algun moment del torcebraç amb el govern i el Tribunal Constitucional, la capacitat de conduir un indiscutible procés d'insubordinació a l'Estat dins dels marges estrictes de la legalitat que s'està desafiant ha estat una obra d'orfebreria legal, especialment en la setmana prèvia de la consulta, quan el govern català va recórrer al Tribunal Suprem en una maniobra de distracció que va permetre acabar d'enllestir els preparatius que feien el procés participatiu inevitable i, especialment, amb l'últim recurs de súplica al Tribunal Constitucional amb una petició d'aclariment no resposta que, en cas de judicialització del conflicte, pot resultar clau a l'hora de defensar amb èxit la legalitat de totes les accions efectuades des de les institucions catalanes.

El compromís de la societat civil va fer possible no només superar amb escreix el nombre de voluntaris necessaris per garantir la celebració del 9-N (en calien 20.000 i en van acabar sent 40.930), sinó que també, i en paral·lel, la campanya Ara és l'hora, impulsada per Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), va mobilitzar més de 40.000 persones que van recórrer el país amb la iniciativa Fem un país nou i amb la marató telefònica que va aconseguir fer 1.487.870 trucades en quatre dies.

El fet que 942 dels 947 municipis catalans disposessin de punts de votació és una de les claus logístiques més determinants. La resposta massiva dels ajuntaments, potenciada i coordinada per l'Associació Catalana de Municipis (ACM) i per l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), va permetre que el procés participatiu tingués l'homogeneïtat territorial necessària perquè tota la ciutadania del país hi pogués participar sense dificultats. La foto de la trobada del dissabte 4 d'octubre al saló gòtic del Palau de la Generalitat (aleshores en suport, encara, de la consulta suspesa) és una de les imatges més potents de la determinació municipalista en suport del procés.

El missatge per a navegants secessionistes del món enviat des de Catalunya és que una bona estratègia comunicativa pot donar bons resultats fins i tot tenint en compte un cos diplomàtic amb ambaixades i funcionaris actuant arreu. L'impacte internacional del 9-N és fruit de l'efecte deixat per les diades precedents, però també dels mesos de feina i contactes teixits amb els principals mitjans de comunicació dels països occidentals des de la sectorial internacional de l'ANC, la secretaria d'Afers Estrangers i de la Unió Europea, i la de Comunicació Governamental, amb el programa internacional de comunicació i relacions públiques Eugeni Xammar, entre altres eines. Les principals agències del món i les corporacions de premsa més importants fa mesos que tenen el focus posat a Catalunya més enllà de les manifestacions.

Una de les crítiques principals que es van llançar inicialment contra el procés participatiu va ser que la quantitat de col·legis electorals i meses de votació era molt inferior al d'una convocatòria oficial a les urnes. Tot i que es va augmentar el nombre de meses previst inicialment, volgut o no, el fet que hi hagués pocs punts de votació va incrementar l'efecte cua fins al punt que es va aconseguir la sensació d'una participació molt més massiva del que, amb el cens a la mà, va ser realment, i les fotos de llargues cues esperant per votar han acabat, un cop més, fent la volta al món.

La tecnologia està sent una gran aliada d'aquest procés, i ha estat un element estratègic clau des de les consultes iniciades a Arenys (molt menys rudimentàries del que es pugui pensar) fins a l'organització de la Via Catalana, la V de l'última diada, la campanya Ara és l'hora i, especialment, la votació de diumenge passat. La prevenció de no tenir connectats els ordinadors en xarxa durant la jornada i el discret però important dispositiu de vigilància preventiva estaven perfectament justificats segons s'ha sabut després. L'èxit del boicot informàtic a les votacions hauria significat no només el fracàs del 9-N, sinó l'erosió de la credibilitat catalana en l'àmbit internacional i intern. És indubtable que la feina preventiva del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat) va aconseguir neutralitzar el pitjor atac informàtic que ha rebut la Generalitat en tota la història.

Un altre dels riscos per a la imatge del procés participatiu de diumenge passat era la possibilitat que hi hagués incidents durant la jornada relacionats amb l'ordre públic o dificultats a l'hora d'anar a votar. La tensió prèvia generada per les amenaces de l'Estat va generar una certa inquietud, però, finalment, tret del cas anecdòtic a Girona, la ciutadania catalana va donar, un cop més, una imatge de civisme democràtic impecable.

Són 104.772 i representen un 4,5% dels catalans que van anar a votar. Proporcionalment, un percentatge baix. En xifres absolutes, però, el fet que un centenar de milers de ciutadans favorables a la unitat d'Espanya desobeeixin el mateix estat al qual volen pertànyer és una mostra que el risc de fractura social a Catalunya només està en la ment d'aquells que no tenen, o no volen utilitzar, instruments democràtics per afrontar la situació. Com diu el politòleg Jordi Muñoz, la consulta prohibida per l'Estat ha tingut més poder de convocatòria que Societat Civil Catalana.

Paradoxalment, un dels principals aliats que té el front sobiranista en favor de la cohesió política i el blindatge estratègic és l'Estat. En aquestes últimes setmanes, no només s'ha agreujat el bloqueig tàctic que es viu a la capital d'Espanya, sinó que l'executiu espanyol i els partits que li donen suport en aquesta carpeta catalana (el PP, el PSOE i UPD) han entrat en una espiral de contradicció que desconcerta força la seva parròquia. El fet que treguin importància al 9-N qualificant-lo d'“ocurrència” i que alhora despleguin tota l'artilleria legal i judicial per aturar-lo resulta difícil d'entendre. Si usualment en una campanya de màrqueting polític el discurs del no ja és complicat de vendre, quan aquest discurs resulta incomprensible i contradictori, l'efecte pot ser desmobilitzador per als seus adeptes i revulsiu per a l'opció contrària. A més, les amenaces permanents de les autoritats i la caverna mediàtica espanyola també han acabat fent un paper de revulsiu, un element mobilitzador extra en una societat que ha perdut la por i el respecte institucional per un Estat que no dissimula la seva hostilitat.