Per despit, cap a la secessió

Em confesso un nouvingut i un convers –després de fer, des del dubte inicial, un procés de reflexió i de buscar arguments a favor i en contra– a la reivindicació de la vegueria pròpia o d'alguna fórmula que pogués garantir una certa unitat d'acció i planificació; no em sento, però, un nouvingut –modèstia a part– al treball per aconseguir un Penedès, amb o sense pobles de l'Anoia, territorialment i bàsicament cohesionat socialment.

Aquests dies en què hom recorda el quinquenni de la reivindicació de la vegueria pròpia, hi ha qui se'n felicita i esperona a seguir batallant per l'objectiu; i també hi ha qui creu que existeix una Catalunya només metropolitana que no ens acaba d'estimar i en conseqüència, despitat per la manca d'estima i en una deriva pretesament i volgudament radical de formes, proclama que la solució és reclamar la independència o la secessió i ajuntar-nos a alguns territoris de l'antiga corona catalana (ens federem, ens confederem, o serem un protectorat internacional?)

Fa cinc anys de reclamació de la vegueria, però molts més d'assentar les bases del que seria una col·laboració política en l'àmbit del Penedès, estroncada per la majoria de CiU al Parlament, i amb ajuda del PP en alguns ajuntaments rebutjant, primer el Pacte del Penedès i en no acceptar, després, la constitució d'una comarca única en l'àmbit del Penedès. Hauria estat un primer pas prou interessant. Però la història segueix i cal trobar ara nous elements que facin possible assolir alguna mesura políticament tangible i estratègicament potent, com el Pacte de Sant Martí, que, amb el que significava de polítiques comunes, segueix dormint als llimbs de l'oblit amb la complicitat dels partidaris i dels detractors de la constitució de la vegueria penedesenca.

Les vegueries són una aposta estructural de país i de futur. Xoca contra la realitat consolidada o ja prefixada com és el cas actual en què el govern i totes les forces, totes les forces –repeteixo–, es van decidir per una divisió de Catalunya en set vegueries ja fa temps, sense que això exclogui naturalment el dret i la possibilitat de rectificar o matisar. Però les apostes per canviar la realitat prevista gairebé sempre es poden guanyar amb constància, pedagogia, arguments, convenciments, complicitats i, en el camp de la política, amb la visualització que les mesures i propostes (i en aquest cas la d'una vegueria penedesenca) poden ajudar a transformar les oportunitats del territori i a millorar la cohesió dels seus ciutadans. Si no, no val la pena esmerçar-hi més esforços. No cal marcar múscul permanentment ni cal comptar cada dia quants són ara a favor i quants en contra; ni creure que tot el món està contra nosaltres. El que més ens caldria és documentar com, amb administració pròpia, som capaços de millorar el nostre teixit productiu o, si tenim mecanismes, amb la participació de tots els sectors per impulsar la innovació, l'educació i la creació de llocs de treball per millorar les nostres possibilitats.

D'intangibles, malgrat que en tinguem molts, patrimonials i referencials, els territoris no en sobreviuen. Hauria de ser a través d'aspectes tangibles que tinguin incidència sobre els trets estructurals del territori on hauríem de posar l'accent per fer possible que més enllà dels 25, 400 o 5.000 que parlem d'aquest tema hi hagués una consciència des dels que decideixen el preu del vi fins als que hipotèticament poden usar el port de Vilanova, per posar dos exemples extrems, que facin possible que amb la combinació d'estratègies donessin la possibilitat real de trobar un territori sostenible en tots els aspectes. Possiblement la vegueria seria més propera. No hi ha territoris ni millors ni pitjors. La concreció de la vegueria no s'ha de plantejar com a rebuig de res ni ningú, sinó com a afirmació de la nostra voluntat i possibilitat de contribuir a la millora econòmica, social i estructural del país. Per a la secessió, la confederació, amb qui parli o no parli la nostra llengua sempre hi som a temps. Per fer la vegueria, no.