Tant de gust en conèixer-vos
EL CANYARET
Fa uns dies, Salva Mestre, pianista i filòsof, em va proposar fer-me una entrevista per a la ràdio i vaig acceptar amb molt de gust. La cosa tenia el seu puntet de singularitat, doncs, Salva és, ves per on, Secretari General de Podem Silla i jo sóc un socialista de tota la vida que, a més a més, va ser alcalde d'aquest mateix poble durant quasi 10 anys, allà pels temps que estrenàvem la democràcia municipal.
¿Què buscava Salva amb aquesta iniciativa? La cosa me la va deixar clara des del primer moment. Les persones, a més d'una vessant política, que tots tenim més o menys pronunciada, ens movem per la vida en funció d'altres motivacions. Aquest xicot (perdoneu el tracte familiar que en cap moment voldria ser irrespectuós) és un activista mediàtic i utilitza les noves tecnologies amb habilitat i plena consciència per satisfer les seues inquietuds socials. Per altra banda, també sent el cuquet de la política rossegant-li l'ànima. Per satisfer ambdós delers, crec jo, ha invitat uns quants personatges de la vida política local passada i present, a sotmetre'ns a sengles entrevistes i taules rodones.
No sols no podia negar-me (d'altres ho han fet: allà ells), sinó que no acceptar l'oferiment hauria estat desaprofitar llastimosament una ocasió de parlar de política amb persones d'una corda distinta a la meua, i fer-ho amb llibertat, claredat, respecte a l'adversari i de forma constructiva. Haig de dir que els resultats varen superar amb molt les expectatives que m'havia format des del primer moment.
Dues hores de preguntes i respostes donaren per abordar moltes qüestions. En cap moment em vaig sentir molest, ni molt menys. Al contrari, m'ho vaig passar bé, molt bé, des del primer instant, i vaig tindre el gust de constatar durant tot el temps com l'auditori (érem a un local públic d'entrada lliure, un bar de copes freqüentat per gent jove, ple de gom a gom de simpatitzants de Podem i socialistes) seguia el bescanvi de preguntes i respostes amb un interès extraordinari i un respecte quasi litúrgic, de missa de diumenge.
¿És possible que un vell sociata i un grapat de joves militants o simpatitzants de Podem ens posàrem d'acord eixe dia en alguna cosa parlant de política? ¿Era important que arribàrem a alguna síntesi compartida en aquesta matèria en aquell lloc i en aquell moment? És evident que hi ha moltes coses que ens separen ara per ara. Però, jo diria que això té una importància relativa. Allò que és transcendent ara i ací és demostrar que un diàleg en termes d'igualtat, de respecte, i des de la pluralitat, és una bona ferramenta per buscar solucions als greus problemes que afecten la nostra societat a dia d'avui.
¿Es pot arribar a alguna conclusió positiva mitjançant un intercanvi de punts de vista i experiències, malgrat la divergència en els punts de partida? Des del meu punt de vista és evident que sí. Al capdavall, en aquell local no hi havia cap retrato d'Hugo Chávez, ni cap pòster d'una Herriko Taberna ple de cares de presos d'ETA, per molt que vulguen sembrar dubtes i sospites veus volanderes malintencionades. En canvi, les actituds, les aspiracions i fins i tot el llenguatge dels joves de Podem em recordaven moltíssim a mi mateix, sols que fa d'això quaranta anys. Alguna cosa no hem fet bé quan hem tornat en darrere gairebé mig segle.
Tenim per davant uns processos electorals interessantíssims. Deixem que el poble parle. Animem a la participació utilitzant la pedagogia i construint discursos clars. Al sendemà de comptar els vots caldrà arromangar-se i posar-nos tots a treballar. Si volem arreglar el món (Silla en primer lloc) i fer-ho amb la participació de la ciutadania (democràcia directa), la feina serà molt engrescadora, però, requerirà un gran esforç per part de tothom. Eixe serà el moment de trobar-nos tots els progressistes sense exclusió, tant de dins com de fora dels partits polítics, sense excuses ni romanços. Siguem pràctics, doncs, que ja falta poc.