24-M
Eleccions al País Valencià
L'ocàs del PP valencià
La formació liderada per Alberto Fabra es prepara per rebre una derrota contundent a les urnes després de vint anys de govern
El president de la Generalitat no ha sigut capaç de millorar cap dels indicadors socioeconòmics ni de plantejar cap agenda política pròpia
Génova no ha fixat data per a la seua proclamació
El PP valencià es prepara per a una derrota contundent en les eleccions autonòmiques del pròxim 24 de maig. Les enquestes, fins i tot les que ha filtrat la formació liderada per Alberto Fabra, indiquen que el PP serà la força més votada però que amb això no n'hi haurà prou per revalidar el govern de la Generalitat, que està en les seues mans des del 1995 amb Eduardo Zaplana com a cap de llista. El sondeig de Metroscòpia que cada any publica el diari El País amb motiu del 9 d'Octubre indicava fa sis mesos que els populars podrien passar dels 55 diputats actuals que els van donar les urnes en 2011–amb la majoria més àmplia de les obtingudes en vint anys– a sols 32. La resta d'enquestes publicades després assenyalen la mateixa tendència.
En aquest sentit, és indubtable que bufa el vent de canvi al País Valencià. Ara bé, si fins fa uns mesos l'aritmètica demoscòpica sols mostrava opcions d'un govern de coalició entre les forces d'esquerra i valencianistes –PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida– la irrupció de Podem, que en alguns sondejos se situa fins i tot al davant dels socialistes i, sobretot, de Ciutadans podrien canviar el tauler electoral valencià de dalt a baix, ja que si es compta amb UPyD en la configuració de les pròximes Corts Valencianes hi podria haver set partits.
Davant del panorama demoscòpic, cal afegir-hi les discrepàncies internes que han anat creixent a mesura que Fabra s'ha aferrat a la poltrona; el desgast pels escàndols de corrupció que esguiten tots els graons de l'administració valenciana; l'esgotament d'un projecte polític i la percepció de la fi de cicle. Mariano Rajoy ha optat per confirmar Alberto Fabra com a candidat a la Generalitat. El gallec, fidel a la seua estratègia política, no s'ha volgut arriscar amb un altre candidat per invertir la situació al País Valencià, un territori –aquell que Francisco Camps volgué posar al mapa mundial a cop de talonari i política d'aparador– que evita visitar des que va arribar a la Moncloa. Això no obstant, aquest cap de setmana s'ha deixat estimar per un dels tradicionals graners de vot popular i, sobretot, ha mostrat el seu suport incondicional a Rita Barberá, que tot i passar per un dels pitjors moments de la seua trajectòria, continua sent la seua alcaldessa fetitxe.
Gris i mediocre
Ha sigut un gest que ha molestat, i molt, el cercle del president del Consell per a qui reclamen més protagonisme, ja que ni tan sols s'ha confirmat encara cap data per a la seua proclamació. Són els mateixos que tracten de vendre els “èxits” aconseguits per Fabra com a màxim responsable del govern –a què va arribar per designació mariana després de la dimissió de Francisco Camps– i que podrien resumir-se en dos punts: contenció mínima de la corrupció que campava amb absoluta impunitat al seu partit i una certa millora en la transparència. És una carta de presentació molt escassa per a una contesa tan complicada com la que es presenta a partir d'ara. “No és fàcil trobar bons candidats quan camines cap a la derrota i, en aquest sentit, Fabra serà el boc expiatori del seu partit”, explica el sociòleg Vicent Flor, que considera Fabra un “president mediocre”. “No tenim un estadista, ni tan sols és un bon orador, i el que és més greu encara, no és capaç d'engrescar la seua pròpia base social i això és molt significatiu. És un home gris i considera la política valenciana, com tants altres polítics valencians, com un pas previ a objectius superiors”, raona. “Qualitats i aptituds” per a la política que Fabra va tractar de millorar amb la contractació d'un expert en lideratge polític amb fons públics i que finalment no va reeixir per la denúncia a la premsa.
A Fabra ni tan sols li queda la basa de fer grans anuncis: el descrèdit de la societat i l'escàs crèdit financer els farien totalment increïbles i irreals a ulls d'una ciutadana que no ha vist millorar cap indicador econòmic i social des de la seua arribada a la Generalitat. Trobar alguna aportació ressenyable del castellonenc durant el seu mandat és un resultat difícil. Ofegat financerament, Fabra ha intentat estendre la seua política de retallades fins a les Corts i als òrgans estatutaris, on ha mirat de reduir, sense èxit, el nombre de diputats i de membres d'entitats com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura, ferms defensors de la unitat de la llengua. L'oposició no ha dubtat a qualificar la proposta d'intent de retallar l'autogovern per acontentar, una vegada més, els desitjos de Génova, davant la qual el cap del Consell no ha aconseguit cap reivindicació significativa.
En el mateix sentit poden interpretar-se algunes de les declaracions de Fabra respecte al procés d'independència de Catalunya. “El País Valencià serà un dic de contenció a la independència”, va dir qui defenia el senyal de TV3 quan exercia d'alcalde de Castelló. Però ara al PP no li ixen els comptes i Fabra, com els seus antecessors, recorre una vegada més al fantasma de l'anticatalanisme, que cada cop fa menys por, amb una llei de senyes d'identitat del poble valencià com a principal aportació a la seua política de país.