Pensant amb el nou alcalde de Silla

Quan vaig ser elegit alcalde de Silla fa un grapat d'anys (1979-1989), al pocs dies d'ocupar el càrrec vaig rebre uns quants consells plens de trellat d'un alcalde republicà que encara conservava una lucidesa envejable i de la vídua d'un altre alcalde, també dels temps de la República. El primer era Pascual Veres Giner, “Pasqualito Juliana”. La dona era la tia Carmen de Blaio, vídua ja aleshores de Pasqual Vedreño Farinós.

Mai no agrairé prou el gest d'aquelles persones. A més d'obrir-me els ulls, amb els anys el seu record va provocar en ni una certa empatia cap als que venien darrere de mi en la cursa de la vida. Puc dir amb satisfacció que són centenars els polítics joves de tota Espanya als que he tingut el plaer d'orientar i donar suport en el seu pas per la política local. Núria López, Francesc Romeu, Ramón Marí (alcalde d'Albal) i Vicent Zaragozá Alberola, són quatre de les persones que fàcilment identificaran els lectors de Silla i amb les que he passat llargues hores de conversa i reflexió durant anys. A tots ells els he vist créixer amb humanitat i incrementar les seues habilitats per a l'exercici de l'activitat política (llàstima que Francesc Baixauli no fera cas a les indicacions que li férem en el seu temps i decidira tirar per un camí equivocat que, malauradament, l'ha portat on l'ha portat). Però, hui vull referir-me en especial a Vicent Zaragozà Alberola, candidat socialista a l'alcaldia de Silla.

Des de fa quatre anys he vist com Vicent s'ha deixat embargar cada dia més per un amor apassionat pel nostre poble. Ha anat descobrint un a un els problemes que patim d'indole econòmica, social i moral, i ha escorcollat cel i terra buscant solucions raonables, senzilles i pràctiques. Hui em consta que és una persona preparada, que coneix molt bé el poble, i allò que és més important, motivada per esforçar-se fins l'esgotament en aconseguir alçar Silla. Per això he acceptat enrolar-me com ú mes en el que podria ser el seu equip de govern per a Silla d'ací unes setmanes, si els veïns li atorguen la confiança necessària. En el meu cas no es tracta d'un intent de reviure el passat, sinó, de posar al servei de la meua gent els coneixements i experiència adquirits després de prop de cinquanta anys d'activitat laboral i una vida sencera dedicat a l'estudi i la reflexió sobre les matèries més diverses, en especial la política.

La meua visió de la societat és suficientment oberta i la meua formació intel·lectual prou sòlida com per sintetitzar entre ambdues una vacuna eficaç contra el sectarisme. Sóc socialista amb carnet des de 1976. Però, sóc demòcrata abans que socialista. Així, tot l'espectre polític mereix la meua millor consideració. Els únics requisits que exigisc a tothom, inclòs a mi mateix, són la honradesa, el respecte a la persona humana i la inviolabilitat de les normes de la democràcia. Partint d'aquestes bases em puc entendre amb tot l'espectre polític. Per això, des del respecte que em mereixen tots i cadascú dels candidats o candidates que es sotmetran al veredicte del poble, voldria deixar-los caure unes breus consideracions. Valorar-les dignes d'atenció o no ja serà cosa de l'albir de cadascú.

Mireu i, si us sembla, recordeu:

Ser alcalde del poble on vius és un motiu d'orgull i satisfacció personal, però, també, una càrrega per a la vostra família. La vanitat personal us quedarà satisfeta en els tres primers mesos, però les conseqüències al si de la família les patireu durant molts anys, probablement tota la vida. Exercir el càrrec d'alcalde o alcaldessa no és un treball, ni una professió, i té data de caducitat. És important saber quan ha arribat el moment de plegar veles i deixar pas a un altra persona. Arribada l'hora, heu de retirar-vos amb discreció, noblesa i dignitat, sabent que intentar tornar és un despropòsit que podríeu pagar car vosaltres i el poble . No accepteu el càrrec, si no sou la persona més votada. Menys encara, si sou qui manco vots ha obtingut del poble i l'elecció és la conseqüència del repartiment del pollastre. També és la millor manera de que altres es fiquen manifassers sense pagar cap cost pels seus errors. La política de “qui vinga darrere que tanque la porta” és pròpia de desvergonyits, deshonrats i irresponsables.

Són moltes més les reflexions que podríem fer, però, ara estem capficats en guanyar les eleccions i no ens queda temps per a mes. Jo confie que guanye Vicent, però, tant is és així com si no, estaré sempre a la vostra disposició en allò que puga ser útil per alçar Silla, el meu poble.