Cinc minuts abans que t'expulsin

Tenien dues opcions: anunciar una retirada a contracor o esperar que els fessin plegar de mala manera. Cap de les dues alternatives afavoreix les intencions de Manuel Chaves i de José Antonio Griñán de deixar la política amb una gran ovació del seu partit com a agraïment pel seu extens full de serveis. Però la primera els resultava menys traumàtica, perquè, encara que no sigui cert, poden argumentar que ja els toca jubilar-se i dedicar-se a la família. Chaves, que enguany farà 70 anys, i Griñán, que només és un any més jove, han estat tota la vida encadenant càrrecs tant al PSOE (tots dos han estat presidents del partit) com a l'executiu espanyol (han estat ministres en diverses etapes) i al govern andalús (han exercit de presidents de la Junta, i Griñán, a més, havia estat conseller). Han estat precisament els seus vincles amb aquesta última institució el que ara els obliga a plegar veles com a conseqüència del setge judicial per la trama dels ERO fraudulents i altres casos de corrupció que han escandalitzat la societat andalusa i que amenacen de paralitzar l'acció de govern, perquè els partits que podrien facilitar la investidura de Susana Díaz posen com a condició que s'expulsi de la política dues figures històriques dins del socialisme. Podem i Ciutadans, però, els presenten com el paradigma de la descomposició d'un model que agonitza i és per això que avisaven Díaz que mentre ells continuessin dins del sistema no tenien res a negociar. Ara aquestes formacions presenten la seva retirada com un triomf.

A partir d'una decisió que els afectats asseguren que és “estrictament per raons personals”, la guanyadora del 22-M ja es vanta públicament que “ben aviat” serà presidenta, quan des dels cercles polítics s'augura que ni els d'Iglesias, ni els de Rivera ni tampoc el PP no es volen retratar a Andalusia fins després de les autonòmiques i municipals. De moment, i amb el camí desbrossat pel precomiat, Díaz continua negociant a corre-cuita amb els grups amb la intenció de garantir-se la investidura en un ple que se celebraria els primers dies de maig. Si no se'n surt, té temps de continuar-ho intentant fins al juny abans de veure's forçada a tornar a convocar eleccions.

Després de la seva declaració davant del Tribunal Suprem, Griñán no va esperar que aquest òrgan determinés si se li imputen delictes concrets o en queda eximit –s'assegura, però, que té més difícil escapar de l'acció de la justícia que Chaves– i va ser el primer a fer el pas de comunicar a Díaz que tenia intenció de plegar. Actualment és senador per designació autonòmica i, per tant, arran de les eleccions del 22-M, en les pròximes setmanes el Parlament renovarà els seus representants. Griñán tenia coll avall que el seu partit no el tornaria a proposar, així que va preferir evitar-se el mal tràngol de no aparèixer en la llista dels escollits. De manera immediata, la direcció andalusa es va encarregar de filtrar-ho a la premsa perquè li interessava enviar un missatge als seus interlocutors en plena negociació de la investidura i, a més, confiava que es produís un efecte dòmino que obligués el segon element en discòrdia a seguir el camí de Griñán.

I així ha estat. En un primer moment, Chaves –que és diputat al Congrés per Sevilla– semblava que es resistia a les pressions i assegurava que respectava la posició del seu company, però que ell no havia pres cap determinació. Simultàniament, el PSOE estatal donava per fet que quan s'haguessin de fer les llistes per als comicis espanyols d'aquest any el dirigent no els posaria en la tessitura d'haver-lo de deixar fora. Algunes fonts garantien que Chaves ja feia dies que tenia presa la decisió de retirar-se, però ho volia fer públic més endavant per agafar distància respecte al cas dels ERO i respecte al setge de Podem i Ciutadans. Finalment, va claudicar, i divendres al vespre corroborava que no tornarà a ser diputat. És per això que es diu que està força dolgut amb Griñán per haver-se avançat i no haver actuat de manera coordinada a l'hora d'anunciar una decisió tan transcendent.

La guerra entre els dos antics mandataris ve de lluny. Després que el 2009 Chaves cedís la presidència de la Junta a Griñán –un polític amb fama de tecnòcrata–, aquest es va negar a aparèixer com un titella i es va voler fer fort al partit. La federació més gran i influent del socialisme espanyol, doncs, es va dividir en dos bàndols. L'un i l'altre es dedicaven a fer-se la punyeta durant l'etapa de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquest enfrontament es va fer força visible el 2012 arran de la pugna entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón per ocupar la secretaria general del PSOE. Sevilla va ser l'escenari del congrés, que va perdre la catalana. Quan el 2014 Díaz es va fer càrrec del partit va decidir posar pau entre les faccions per tal que el socialisme andalús tornés a agafar embranzida. I, un cop imputats, els expresidents fins i tot semblava que compartien estratègia davant del Suprem, però els discursos tan distants que van fer davant del jutge –Griñán va arribar a parlar de “gran frau”, mentre que Chaves no reconeix l'estafa– i la manera d'escenificar el seu comiat no ajuden a tancar velles ferides.