“Ara la nostra veu és imprescindible a l'Ajuntament”

Simplement que no ens vam posar d'acord, però no només nosaltres, sinó les diferents organitzacions que calien. El problema és que hi havia una falta de reconeixement del paper de les organitzacions. Aquí no vam ser capaços de fer-ho, i segurament és part de responsabilitat de tots. Posar-nos d'acord les diferents forces d'esquerres és una assignatura pendent, tard o d'hora ho haurem de fer. Moltes vegades, però, es parla de confluència de cara a unes eleccions, però trobo que també ha de ser una actitud de les forces d'esquerres sempre.

No ho podíem fer si no estàvem dins. No vull fer polèmica sobre el seu comunicat.

No, estic molt satisfeta de la llista que hem fet. És una candidatura molt plural i que reflecteix molt la nostra visió de la ciutat. Una candidatura de gent tan normal com la cap de llista, amb gent de tots els barris, en cremallera, i amb molta presència de gent jove. Em sembla molt important això: tot el que facis en política suposa construir el futur per a les noves generacions, i és important tenir en compte els joves en això.

No tinc por, jo crec que a unes eleccions no et pots afrontar amb por i recança. Crec que tindrem uns bons resultats perquè tenim una feina al darrere que ens avala. En una situació com l'actual, una veu com la nostra és imprescindible.

Hi havia un joc de majories que semblava al principi molt complicat però que ha permès a l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros governar amb certa tranquil·litat, potser també gràcies al seu tarannà. Ha estat, però, un mandat decebedor. Ja sigui per falta d'empenta o de convenciment del PSC, o pel joc de majories del ple, no hem acabat de definir un model i unes prioritats de govern. I que s'afegeix al balanç decebedor dels altres quatre anys, quan Ballesteros va governar amb ERC.

El 2007 Tarragona partia de molts anys de govern de la dreta que havien dibuixat una ciutat molt desigual, molt fragmentada i molt sotmesa a interessos particulars, dissenyada pels promotors, i amb un discurs bastant carrincló. Els anys de govern del PSC no han implicat un canvi radical, sinó un anar fent, però sense la valentia de marcar una ruptura i començar les coses d'una manera diferent. Ha estat una oportunitat perduda que no es fes fa vuit anys, ara podríem afrontar la situació d'emergència social amb un altre bagatge.

Jo he fet oposició perquè era la meva feina, era on m'havien col·locat els vots dels ciutadans. He intentat fer oposició molt de control, i molt proactiva, no destructiva.

No, sempre he tingut una organització al darrere. També són maneres d'entendre la política, cadascú té la seva manera. Nosaltres vam intentar no limitar-nos a ser reactius, sinó portar temes dels quals considerem que s'ha de parlar, com les mocions de la PAH. També han funcionat coses tan petites com per exemple aconseguir que es publiquin les modificacions del pressupost.

Jo sóc política. Reivindico la política, és una manera d'estar al món, en què et preocupes de les coses col·lectives. Una altra cosa és com fan política certes persones, però aquestes males praxis s'han de canviar precisament des de la política.

És un dels grans problemes. Cada vegada que tenim una campanya sabem que sortiran els mateixos tres o quatre temes, pels quals la gent proposarà coses que no es faran mai. Propostes que es fan sense tenir en compte el que costarà ni l'administració responsable, ni si és possible tècnicament. I passarà amb aquest ball que es fa d'equipaments i edificis buits. Que ja no sé si és una farsa, una tragèdia o una astracanada vocal. Això és molt poc seriós, i ens passa cada campanya, i no entrarem en aquest joc.

[Riu]. El que no faria al Banc d'Espanya seria propostes que no tenen en compte les característiques tècniques.. Hi ha gent que parla de fer una biblioteca, i em sembla que no s'han mirat els estàndards. Li donaria aquella funció que sigui més ràpida, més factible, i si pot ser un equipament per al barri, millor.

El rescat social. La prioritat número u ha de ser els seus ciutadans. Estem vivint una època en què les necessitats de la gent són dramàtiques.

No diré que no hagin dedicat esforços tant a polítiques socials com l'ocupació, però que diguin quina ha estat la prioritat? Als pressupostos això no surt així. El canvi és creure'ns realment que ho és, ser molt més proactius, i que es noti tant en el pressupost com en la política quotidiana del dia a dia. Per exemple, al ple hem defensat la creació d'un parc públic d'habitatges, que a Tarragona no en tenim.

No sols recursos, també necessitem capacitat política. La nova llei del PP buida els ajuntaments de capacitat política i els converteix en una mena d'òrgan gestor, i això cal denunciar-ho. El tema del finançament dels ajuntaments s'ha de resoldre des d el'inici de la democràcia, i hauria de ser una prioritat. A més, aquí a Tarragona aquesta manca de recursos ens agafa amb uns deutes i unes obligacions pendents que hipotequen les finances. I estic parlant del deute del pàrquing Jaume I, que és una de les animalades més grans que s'han fet en aquesta ciutat. O del deute del Mercat, que són aquells projectes que acabem pagant en l'època que ens va més malament. I continuem, apostant per temes com els Jocs del Mediterrani...

Tenim els mateixos dubtes de sempre. Havíem defensat que si servien per resoldre la mobilitat, per cosir i garantir la mobilitat entre les diferents poblacions del Camp de Tarragona, i també per cosir Ponent amb el centre, això era el llegat que valia la pena. Si al final acaben sent un esdeveniment i punt, aquesta no és la finalitat. El pitjor que ens podria passar és que això acabés sent una cosa per la qual haguem d'avançar els diners des de Tarragona (de fet, ja hem demanat un crèdit) i que acabem pagant la festa, en un moment que aquests diners són més necessaris. Si no hi ha compromís pressupostari absolutament ferm de la resta d'administracions, ens hauríem de plantejar l'oportunitat dels Jocs.

Això passa per una certa dinàmica perversa que hi ha al territori. Som un territori complex, som uns pobles que estan molt junts, sense que això hagi provocat que els diferents ajuntaments hagin intentat posar-se d'acord. Aquestes batalletes de campanar que formen part de la dinàmica dels partits i ajuntaments del territori no han afavorit gens, al contrari, el fet de tenir presència i força a altres administracions. Si Reus, Tarragona i Vila-seca competeixen entre elles, és difícil que les reivindicacions del territori acabin tenint resposta. I si no arriba aquesta entesa, acabarem sent el pati del darrere de Barcelona, on portaran les coses que no vol ningú. Mireu què ha passat amb BCN World. Hem d'articular-nos com a la segona àrea metropolitana de Catalunya, no té sentit mirar el món amb els ulls del segle XIX.

Si ens haguessin fet cas a l'inici del projecte, tot això que ens hauríem estalviat. És evident que allà un aparcament no hi pot anar. El més urgent és depurar les responsabilitats, de tot tipus, també polítiques. I recuperar els diners malbarats. . Imagino que ara tots tenen moltes ganes d'encetar una campanya amb una proposta per aquell forat, però hem de veure quina i quant costa.

Tenim un problema: sempre acabem parlant d'aparcaments, i la mobilitat no són només cotxes. El pla de mobilitat que tenim és un bon instrument, i creiem que la potenciació del transport públic passa per garantir que l'EMT sigui una empresa pública i viable. És important que la ciutat sigui sobretot un espai per a vianants. Cal connectar els barris i el centre amb carrers, no amb carreteres.

És una possibilitat. Es votarà en clau molt local, però evidentment els temes de país també es tracten a les ciutats, i s'ha de poder parlar de tot.

Jo penso que el model que tenim ara està esgotat, ja no té més recorregut. La Constitució s'ha interpretat d'una manera que no hi té cabuda Catalunya. A partir d'aquí cal que Catalunya sigui el que els ciutadans decideixin en un referèndum, que en cap cas es pot canviar per unes eleccions al Parlament. La meva resposta? Crec que Catalunya ha de ser un estat. La manera com s'articuli aquest estat depèn molt de quina sigui en aquell moment l'alternativa i les possibilitats. Al final tots aquests processos acaben en acords, no són unilaterals.