Mare coratge del PSC
El nom de Manuela de Madre hauria d'anar lligat al de Lluís Hernàndez. La primera va néixer a Huelva i l'onada migratòria dels seixanta la va portar a Santa Coloma de Gramenet. El segon era fill de pares murcians establerts a Sant Andreu del Palomar. La primera va estudiar delineació, el segon era un capellà obrer i compromès que va tenir un important paper en temps d'antifranquisme i transició. El 1979, la batalla per l'alcaldia va ser una lluita entre esquerres. Manuela de Madre defensava el PSC i el pare Hernàndez, el PSUC: el primer assalt el va guanyar el capellà, que va governar Santa Coloma fins al 1991, en què 1.500 vots van donar la poltrona a la segona i, en una acció sorgida de les entranyes, el clergue li va ratllar el cotxe amb la paraula falsa. El cop de sang no va ser sinó la confirmació d'una dona que va saber entendre la vida i va convertir la política en l'instrument per transformar la realitat en un moment que no tan sols s'havia d'enfrontar a les complicacions derivades de la seva activitat pública, sinó també a les incertesses que li provocaven els signes inconcrets i inexplicables d'una malaltia que la marcaria per sempre més. El flagell de la fibromiàlgia no la va aturar ni en la seva feina com a alcaldessa, ni la va privar de ser diputada tant al Congrés de Madrid com al Parlament, i així es va crear la imatge d'una dona valenta a la qual el 2002 El Periódico va atorgar el títol de Català de l'Any. Avui, tot i estar malalta, continua lluitant.
a