L'oasi trontolla
Després de 36 anys de govern del PSC, alguns amb un o diversos socis, són les eleccions en què es preveuen obtenir uns resultats més ajustats i la possibilitat que es pugui passar de quatre a set partits al consistori
El 24 de maig pot ser l'inici de la fi del tan pregonat oasi terrassenc. Després de 36 anys de governs socialista, amb alcaldes com Manuel Royes, Pere Navarro i ara Jordi Ballart –va entrar a mig mandat com el seu antecessor– amb majories absolutes, dos tripartits i diversos pactes com el d'ara amb ICV, tot fa pensar que la governabilitat a la ciutat no serà tan plàcida els propers quatre anys. I ho testimonia el fet que és el municipi del Vallès Occidental on s'han presentat més candidatures aquestes eleccions municipals, fins a una dotzena. Però no és el nombre de llistes el que fa pensar en més fragmentació al consistori –fa 4 anys se'n van presentar fins a disset– sinó la confluència de factors com el fet que seran uns comicis marcats més que mai per les dinàmiques nacionals, la demanda de noves maneres de fer política i el desgast o esgotament que suposa un govern socialista durant 36 anys. En aquest context, s'explica que Terrassa en Comú, la CUP i Ciutadans també puguin tenir un paper cabdal a partir del 25 de maig.
Per les quatre formacions amb representació ara al consistori –PSC (11 regidors), CiU (9 regidors), PP (4 regidors) i ICV-EUiA (3 regidors)– el principal objectiu serà aguantar l'envestida que pot suposar tot el procés sobiranista, amb la més que cantada tornada d'ERC al consistori, amb Isaac Albert de candidat per tercera vegada, després de veure com guanyaven uns comicis a Terrassa tot i la distància que suposa tractar-se d'unes eleccions al Parlament Europeu. I caldrà veure si la CUP també arrossega el vot provinent del treball ara també mediàtic dels seus parlamentaris, a més d'haver fet una feina de formiga teixint estructura local per aconseguir tenir, en el quart intent, representació al consistori estrenant alcaldable, la jove advocada Maria Sirvent.
El socialista Jordi Ballart fa mesos que estira el llast que ha suposat la posició del PSC en el debat nacional, més a nivell intern, on li ha suposat alguna picabaralla fent ressò extern del seu parer, que ha estat ambigu en molts moments. Ballart ha fet l'esforç de marcar diferències respecte al seu predecessor, el defenestrat Pere Navarro, i la seva curta i poc reeixida etapa com a primer secretari a nivell nacional. Malgrat la fugida de la històrica família Labòria i el seu entorn del partit vinculat al sector catalanista per integrar-se a la candidatura d'ERC sota el paraigua de Moviment d'Esquerres (MES), Ballart assegura que manté l'ànima catalanista dins el PSC i posa d'exemple la incorporació de quatre independents darrere seu, que segons ell, tenen aquest perfil. Tot i l'atomització de vot que es preveu, el candidat socialista es mostra convençut que pot aguantar, com a mínim, els onze regidors actuals. En qualsevol cas, li serà difícil trobar aliances tenint en compte que ICV-EUiA s'ha integrat dins la nova candidatura de confluència d'esquerres on hi ha posicions clarament contràries a mantenir el PSC al govern. ERC, amb l'exregidora socialista Carme Labòria de dos, ja ha descartat cap pacte estable amb el PSC, igual que la coalició nacionalista.
La dinàmica nacional i la progressió de vot de CiU, amb els millors resultats el 2011 –en què va arribar a nou regidors–, feia pensar que és el moment per a l'assalt a l'alcaldia. Però precisament el procés sobiranista ha acabat posant-hi els interrogants, ja que l'etern aspirant a l'alcaldia, Josep Rull, va apostar per ser coordinador general de CDC, va deixar de ser candidat i va designar l'advocat i independent Miquel Sàmper. Tot i que ja fa mesos que fa campanya per donar-se a conèixer, caldrà veure la incidència que té en l'electorat la no-presència de Rull i, per això, també s'han curat en salut oferint un pacte a ERC.
El PP confia en el treball dels últims quatre anys i que el desgast de la marca sigui el mínim possible. El seu candidat, Gabriel Turmo, repeteix als primers llocs l'equip que els va donar els quatre regidors, llevat d'Antonio Pererira, que a final d'aquest mandat va marxar del partit per desavinences tot i que va mantenir l'acta de regidor. La incògnita serà veure quants vots recull Ciutadans, que després de molts problemes interns torna a presentar per tercera vegada Javier González de candidat. Turmo reconeix que l'efecte d'Albert Rivera els pot treure algun vot, però apel·la a la poca activitat de Ciutadans a escala municipal per tranquil·litzar-se.
Confluència per a nous aires
El cas d'ICV i EUiA és ben diferent ja que s'han integrat, emmirallant-se en Barcelona, en el procés de confluència de Terrassa en Comú, juntament amb Guanyem, Podem i Procés Constituent, en què arrossegarà el seu electorat fidel i aprofitarà per distanciar-se dels socis socialistes. Malgrat que el camí no ha estat exempt d'alguna dissonància, l'aparició de Terrassa en Comú també pot erosionar el PSC. A diferència de Barcelona, on la figura d'Ada Colau tindrà l'efecte d'imant, és una incògnita saber si afectarà de manera positiva o negativa el fet que el seu candidat, l'urbanista Xavier Matilla, sigui una persona desvinculada totalment de la política i de moviments socials, tot i que s'envolta d'un equip de cinc persones més que sí que tenen tots aquests elements. L'aparició de Terrassa en Comú ha emfatitzat en els discursos de les altres formacions la necessitat de fer canvis profunds en el funcionament de l'administració municipal.
El panorama electoral es completa amb Unió de Centre per Terrassa, que repeteix candidat amb Jesús Rodríguez; Recortes Cero, amb Jordi Trujillo de candidat; Familia y Vida (PFyV), amb Josep Maria Clotet –el 2011 va ser candidat a Sant Cugat del Vallès–; Unió Progrés i Democràcia (UPyD), amb Roberto Raso; i la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), amb Francesc Xavier Bazán. L'abstenció pot tornar a ser clau en una ciutat amb uns índexs de participació tradicionalment baixos a les municipals, que no superen el 50%. Una participació baixa acaba afavorint els partits majoritaris.
El reptes de Terrassa en els propers quatre anys estan molt relacionats amb els tòpics que la defineixen: la indústria, el jazz, l'hoquei, els castells, la immigració i el fet de buscar la seva identitat dins l'àmbit de la regió metropolitana que li correspondria, ja que és la quarta població en habitants de Catalunya. D'un passat amb un pes industrial dels més potents de Catalunya, va passar a dependre gairebé exclusivament del sector de la construcció, cosa que permetia desenvolupar noves zones residencials i fer créixer el municipi. El model no va acabar reeixint ja que va esclatar la bombolla immobiliària i tampoc hi havia cap model alternatiu que pogués frenar l'augment de desocupats dependents del sector. Les conseqüències no només s'han notat en els alts percentatges d'atur sinó que va tenir una incidència brutal en l'augment del nombre de desnonaments i d'atencions dels serveis socials i entitats del tercer sector al municipi, desbordats en molts moments.
Atraure inversió
Hi ha coincidència en les diferents formacions –amb matisos en les solucions– en el fet que cal reactivar el teixit industrial a la ciutat, atraure nova inversió i fomentar la creació d'ocupació. Però per fer-ho també serà necessari acabar les infraestructures que han de donar una posició privilegiada al municipi i que s'arrosseguen diversos mandats, com ara la posada en funcionament de les estacions del Metro del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat, l'acabament del quart cinturó i l'ampliació amb un tercer carril de l'autopista C-58.
També hi ha acord en el fet que cal que la ciutat millori la seva promoció i lideratge en cultura, tenint en compte l'ampli teixit associatiu i d'entitats de cultura popular, i del patrimoni arquitectònic de què disposa: la Seu d'Ègara –ara ha iniciat el pelegrinatge oficial per ser declarada Patrimoni de la Humanitat– o el modernisme.
A la ciutat dels pactes i plans, el mandat es tanca amb més ferides pendents de solucionar, com ara l'encaix de la zona del Vapor Gran i la Rambla; l'etern debat sobre la millora de la mobilitat en quedar pendent l'aprovació del pla; el model de participació ciutadana; i la reorganització interna de l'Ajuntament.