La capital s'italianitza
La pugna entre Trias (CiU) i Colau (BComú) a les enquestes capitalitza uns comicis contagiats, també, pel brogit sobiranista i que encetaran una etapa de fragmentació política que dificultarà tota perspectiva de pacte
La suma d'ingredients difícilment les podria fer més atractives. L'aparent incertesa dels resultats, l'aparició de partits o coalicions emergents que a la llarga poden configurar –i ho faran– un nou escenari polític local, el joc d'equilibris que caldrà fer per tancar un pacte de govern o el grau d'influència que pot tenir el procés sobiranista en la contesa, són elements sobrevinguts que afegeixen un plus d'interès a les eleccions municipals a Barcelona. L'escenari polític de la capital, sistemàticament menystingut i ignorat, ara està en el centre del focus. Hi ha expectació. I nervis.
Predir què passarà exactament el 24 de maig és un exercici agosarat, però sí se'n poden intuir algunes conseqüències. La més clara és l'atomització del vot que vaticinen totes les enquestes, i que es traduirà en una fragmentació de la representació a l'Ajuntament. La més que probable entrada de Ciutadans, i la possible de la CUP, elevaria a set el nombre de partits amb veu i vot a la sala de plens. Una circumstància que, inevitablement, multiplicarà les dificultats per fer acords estables. L'època del bipartidisme i de majories rocoses també trontolla a escala local. Aquesta conjuntura, igualment, fa preveure que el debat de ciutat es tensarà. Serà més sorollós. I visceral. La política barcelonina, en resum, s'italianitza.
Per a l'alcalde de la capital i candidat de CiU, Xavier Trias, aquests no seran uns comicis còmodes. Com tampoc ho ha estat el seu mandat. La falta d'una majoria sòlida –14 regidors sobre 41– per la impossibilitat de pactar primer amb el PSC i amb el PP després, l'ha obligat a anar teixint aliances sobre la marxa amb un estil de govern pragmàtic. Trias ha estat, essencialment, un alcalde possibilista. No hi ha hagut ruptura, sinó més aviat continuïtat, respecte al model de construcció de ciutat originari de 32 anys d'executius d'esquerres –una urbs urbanísticament policèntrica i socialment cohesionada, es digui el que es digui– ja que els projectes de CiU de caràcter més transformador, encara els falta maduració. Tot just s'intueixen. Un de tants exemples és el de les superilles, que pretén que l'estructura de la ciutat no es fonamenti sobre la divisió clàssica en barris, sinó en unitats territorials més petites i comunitàries. Un objectiu no menor però al qual, ara per ara, li falta recorregut.
La majoria d'enquestes auguren que CiU tornarà a guanyar les eleccions, però perdrà regidors. Ara en té 14. La seva és una campanya de manual, posant en valor la tasca feta en matèria de política social i promoció econòmica, no entrar en el cos i cos, i intentar esquivar els capítols més problemàtics d'aquests últims quatre anys, com ara els incidents de Can Vies o la controvèrsia que s'ha obert sobre l'impacte del turisme en la ciutat. Una qüestió, aquesta, que cal afrontar en el proper mandat, juntament amb l'aprovació d'un conjunt de regulacions que ara estan en tramitació –comerços emblemàtics– o van caure de l'agenda al darrer minut –apartaments turístics–, entre d'altres. En clau interna, la federació nacionalista també haurà d'afrontar una decisió tan crucial com és la del relleu de Trias. Guanyi o perdi, ja ha repetit que aquestes són les seves últimes eleccions. I si d'ell depèn, el seu successor serà un integrant de la llista –la continuïtat respecte a fa quatre anys és gairebé absoluta–. Possibles noms? Encara és aviat per especular. Massa.
Barcelona en Comú (BComú) és el factor que ha sacsejat aquestes eleccions. D'entrada perquè les enquestes preveuen que aquesta coalició d'esquerres formada per Guanyem, ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo pot disputar la victòria a CiU i, en la pitjor de les prediccions per a ells, serà segona força al nou consistori. Aquest projecte encapçalat per Ada Colau –el seu lideratge és absolutament transcendental per contextualitzar el fenomen– ha alterat el tauler tradicional sobre el qual se celebraven els comicis a Barcelona, ja que ara mateix no hi ha precedents empírics per calibrar quina serà la musculatura electoral del projecte. Tot és pura elucubració. O fabulació. Es dóna per fet que seran capaços de mobilitzar vot tradicionalment abstencionista sobretot en barris perifèrics –Nou Barris és l'exemple recurrent– o que simbolitzen el retorn de la política a peu de carrer –el rum-rum de les places–, però quina serà la traducció d'aquestes prediccions en vots, és una absoluta incògnita. Per tothom. També pels rivals i opinadors afins, que en un fet peculiar, però simptomàtic, han situat BComú com a objectiu central de campanya. Tots els miren. I a la que poden, els critiquen. Ai els nervis...
Trencar aquesta polarització entre Trias i Colau s'ha convertit en l'objectiu tàctic central de la resta de partits. Com el PSC. Hi ha l'opinió, força estesa, que el seu candidat, Jaume Collboni, està fent una campanya molt sòlida, però que no podrà evitar el peatge que els socialistes són, ara mateix, una marca electoral a la baixa. Actualment són el segon grup municipal en representació, amb 11 regidors, i tots els estudis demoscòpics aventuren que en perdran entre 4 i 6. Esmorteir la caiguda és, per tant, el propòsit, i per aquest motiu han acotat el missatge i l'estratègia electoral que passa per reivindicar-se com un partit amb experiència de govern –a diferència de “la incertesa” amb què identifiquen BComú– que és qui ha construït la Barcelona d'èxit postolímpica. A banda d'intentar falcar el vot d'alguns dels seus feus com Nou Barris amb Sant Martí –d'aquí la presència a la llista de candidats amb arrelament en aquests territoris com Carmen Andrés i David Escudé, respectivament–, Collboni busca el suport d'aquells barcelonins que perceben que viure a la ciutat és cada cop més car. I d'aquí mesures, o propostes, com ara rebaixes universals del transport públic.
A remolc del procés
ERC, que pels volts de les europees es veia amb opcions de lluitar per l'alcaldia, és una altra víctima col·lateral del duel CiU-BComú. Es veuen desplaçats. Surten amb dos regidors d'entrada, i el dubte és fins on els incrementaran ja que és un dels partits a qui les enquestes donen unes perspectives més dispars. Trias n'estarà molt pendent, ja que seria la seva parella de ball preferida per pactar-hi. Com el PSC, els republicans estrenen un cap de llista –Alfred Bosch– sorgit d'un procés de primàries i que, fins ara, ha posat molt l'accent en el discurs nacional. El procés és una pluja fina. Un element conjuntural que ho impregna tot i que s'ha anat introduint amb calçador en la campanya, ja que unes municipals a Barcelona tenen una càrrega política suplementària. És la capital. Per tant, els resultats no només seran interpretats com un impuls o un refredament al debat sobiranista, sinó que el debat sobre el paper de l'Ajuntament en aquest context serà un eix de l'agenda de deures municipal dels propers quatre anys. Per començar, caldrà discutir si el consistori s'ha d'adherir, o no, a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI).
Llastrat per la imatge del partit a escala estatal, el PP afronta els comicis a veure-les venir. En el present mandat els seus 9 regidors han estat protagonistes secundaris de l'acció de govern, gràcies als acords estratègics subscrits amb Trias en matèria pressupostària (2012 i pla d'inversions del 2013) o en afers crucials com la modificació del pla d'usos de Ciutat Vella o la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de l'urbs. Alhora, però, els populars han estat un assot per a CiU en episodis com el no-enderroc de Can Vies o el deute de la Generalitat amb el consistori amb el verb afilat del seu líder, Alberto Fernández Díaz, un dels regidors amb un coneixement més mil·limètric de les interioritats de la política municipal. Aquest podria ser el darrer mandat. En aquestes eleccions té un competidor directe, Ciutadans, que presenta com a candidata una exedil del PP, Carina Mejías, que també domina els codis singulars –poca política declarativa i picar pedra– que regeixen en l'arena local. Amb un discurs sense fissures en la qüestió nacional, l'eclosió de C's serà un dels altres titulars de la nit electoral. Hi ha enquestes que, del no res, els donen 6 regidors. Tercera força.
Més dubtes hi ha, ara mateix, sobre les opcions de representació de la CUP. Amb uns fonaments polítics que prioritzen els continguts, o programa, sobre els lideratges, l'esquerra independentista s'abraona a un discurs rupturista i a les expectatives puixants que tenen al conjunt del país, per trencar els vaticinis que els deixen fora. Amb una hipotètica participació com la del 2011 del 53% –que tot apunta, però, que serà més alta– necessitarien prop de 35.000 vots. És l'última peça d'un trencaclosques que tindrà totes les peces al descobert el 24 de maig. Després tocarà encaixar-les en forma de pactes. Ja es veurà com. I, sobretot, qui casa amb qui.