“Trias ha fet un aparador i ha oblidat la rebotiga”

És una gran capital, una gran ciutat amb un aeroport i un port emancipats. Cosmopolita però humana, amb carrers pacificats, on les interseccions de l'Eixample s'han convertit en places tan grans com les de la Vila de Gràcia. Una ciutat humana, que respira. Neta en tots els sentits. Per fora és una capital ambiciosa i amb dimensió humana per dins. Barcelona sempre ha aspirat a ser-ho, però crec que és possible que sigui una realitat.

Jo comparo el nostre model amb el d'altres candidats, i a mi em sembla que som els que ho tenim més clar. En el cas del PSC, el model de futur que té se m'escapa una mica; el de Trias és l'actual, i el de Colau està molt centrat a combatre i partir la ciutat. Jo no crec que ningú ho vulgui realment. És evident que hi ha desigualtats, que són més greus que fa uns anys i que és indecent que hi hagi pobresa infantil, però la solució no és partir la ciutat políticament. Ni explotar políticament aquest perill de ruptura social. Com més ho abonis políticament, més lluny estaràs de la solució. Nosaltres creiem que s'ha d'anar cap a una sola Barcelona, una sola ciutat. Calen grans pactes de ciutat per anar-la cosint.

Diàleg vol dir parlar, i sóc capaç de parlar amb tothom. A l'hora d'arribar a enteses, tenim les nostres conviccions i uns eixos vitals als quals no renunciarem: volem superar les desigualtats, som independentistes i volem construir la capital de la república catalana i, finalment, estem nets perquè creiem en la puresa política, que a més hem practicat des de sempre. Mentre hi hagi acord en aquests tres eixos, ens podrem entendre amb qualsevol.

Els que més en parlen són els que més diuen que no en volen parlar. I els que, quan ho fan, és en negatiu. En parlen molt el PP i C's, fins i tot el PSC. El procés està damunt la taula; d'aquí a uns mesos hi haurà una votació i és absurd ignorar que una majoria de la gent voldria que Barcelona fos una capital real, amb un estat a favor i no en contra com tenim ara. Nosaltres no ignorem la realitat.

Sí. El president de Catalunya ho ha anunciat i és fruit d'un pacte solemne entre els dos principals partits de Catalunya i les entitats sobiranistes. Per tant, es respectarà. També deien que el 9-N no es votaria.

Aquell que suposi augmentar la representativitat. Si dobléssim seria fantàstic, si tripliquéssim seria increïble... El que volem és guanyar-nos la confiança de com més gent millor.

L'efecte ERC consisteix a anar a buscar un estat independent i socialment just. I aquest efecte hi era fa uns anys i hi continua sent. Una altra cosa són els vaivens de les enquestes, però el que hem de comparar són urnes amb urnes.

No. Si ens hem posat d'acord és perquè som molt a prop. Són gent d'esquerres que ha abandonat la via federal i aposta per la independència Que hagin arribat aquí fa més o menys temps no és significatiu. De fet, és un reflex de la societat catalana. Si som al mateix lloc, no canviarà gens la nostra posició. Al contrari. Em fa molt feliç. Jo vaig treballar molts anys per als Jocs Olímpics i el meu cap era Pasqual Maragall. Aleshores era l'independentista dels olímpics, i després em vaig convertir en l'olímpic dels independentistes. Finalment, arriba un moment a la vida en què les dues línies s'encreuen i això em fa feliç.

Publicar els sous dels càrrecs electes amb els complements salarials, el que cobren. Després convocaria tots els treballadors socials a la sala més gran per parlar amb ells tanta estona com calgui sobre els problemes reals que tenen i sobre les propostes que tenen ells, que toquen carrer. Com a tercera mesura immediata, proposaria l'adhesió a l'AMI.

Nosaltres tenim un programa molt raonat i factible. Hi ha projectes a llarg termini, com ara que les rondes deixin de ser ciment i es converteixen en les rondes de les persones. Parlem de projectes de ciutat, una anella que sustenti el que ha de ser la ciutat metropolitana. Però aquestes grans infraestructures són inassumibles per a l'Ajuntament en solitari. Tot i així, es poden fer coses immediates. Per exemple, l'any vinent diuen que funcionaran les línies 9 i 10. El que diem és que a la línia 10, on no hi ha estacions previstes a la Zona Franca, almenys en funcioni una, que suposa 35 milions. No fer-ho seria insultant per als veïns. Ja rascarem els diners. Que el consistori no pot assumir el tram central és evident. Ho hauria de fer la Generalitat, que està escanyada. I per això caldria un govern d'un estat català, perquè l'espanyol evidentment no col·laborarà. Només s'ha de veure com tenen d'empantanegada la Sagrera. Aquí és quan s'entén el perquè de la necessitat de la independència, amb un estat que tingui els recursos que li calen.

Han anat a buscar un aparador i s'han oblidat de la rebotiga i del taller. Que l'aparador sigui bonic ja ens agrada, però després cal que hi hagi activitat, indústria, diversificació, ocupació... I això s'ha deixat bastant.

El mateix Trias ho va donar per tancat. No és el tema. Hi ha altres prioritats i ara seria complicar-se molt la vida. Se n'hauria de parlar molt amb el Pirineu, perquè el territori que realment se'n pot beneficiar és el Pirineu. Que la marca Barcelona hi pot anar associada? Parlem-ne. El 2022, impossible. Però es pot plantejar quin paper hi hauria de tenir Barcelona, quines comunicacions es poden establir entre la ciutat i el Pirineu... Això seria interessant, perquè ara són un drama.

Nosaltres creiem en la cohesió social, i quan ho diem no és perquè sí. I el mateix quan ens oposem a una marina de luxe al Port Vell i a l'ampliació dels centres comercials. I a la privatització de l'espai públic i al descontrol amb els apartaments turístics. El tramvia ara serveix als dos flancs, que són dues àrees plenes de treballadors que conflueixen al centre i resulta que no hi poden arribar... Nosaltres creiem que no fer-ho possible és apostar en contra de la cohesió social. I l'urbanisme social ha de ser una realitat. Estic especialment satisfet d'aquest pla. Renunciar a aquesta eina seria un error. Que el senyor Trias ho defensi o no..., que ho expliqui ell. Nosaltres ho tenim molt clar.

Bé, és que per això quan Trias va dir fa uns dies que m'ho compra tot jo li vaig dir: “Parlem dels detalls.” Perquè després li parles del tramvia i et diu que no. L'ampliació dels centres comercials, tampoc. S'ha de treballar molt més, però insisteixo que nosaltres tenim capacitat per parlar amb tothom.

És que passa cada dos per tres. Jo ja compto tres o quatre propostes que altres formacions s'han fet seves. Des del salari de ciutat fins a l'empresa energètica, passant pels voluntaris per Bosch... Això ens satisfà, perquè demostra que són propostes vàlides, però s'ha d'explicar a la gent perquè vegi que aquí nosaltres hem tingut un lideratge.

Tenim molt clar que Barcelona és la capital de Catalunya i que qualsevol procés que tiri endavant la beneficia. El que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i a la inversa. Aquesta filosofia la tenim molt clara i per això pensem que Barcelona ha de liderar el procés d'independència, és el millor servei que pot fer. Quan vam fer les consultes de Barcelona Decideix, molta gent deia que seria un fracàs perquè això no era un poble. Doncs vam apujar la mitjana dels resultats de Catalunya. És un mite que Barcelona viu d'esquena a Catalunya, cultivat per aquells que voldrien que fos així. A mi m'agrada molt aquella frase de Ramoneda que diu: “Sense Catalunya, Barcelona seria Marsella i, sense Barcelona, Catalunya seria Occitània.” Aquesta simbiosi és una de les coses que fan que siguem tan potents, i l'alcalde de Barcelona és el millor ambaixador de Catalunya.

Els temps han estat els que han estat.

El pas per Madrid ha estat molt positiu per demostrar la nostra posició de fermesa i de no-renúncia al nostre camí i a les nostres conviccions. Crec que això m'ha beneficiat com a polític, perquè m'ha donat una projecció que, si no, no hauria tingut. És obvi que a mi m'ha anat bé i vull pensar que al partit també, perquè m'he pogut formar a la trinxera i això ha beneficiat la candidatura.

El poble, la gent en general, viu entre l'estima i la indiferència. Pel que fa a l'univers del Congrés, crec que humanament he connectat gairebé amb tothom, amb independència del seu color polític. Però quan comences a parlar de política, és molt dur. L'ambient en els debats es pot tallar amb un ganivet. He après molt a diferenciar el que són les persones del que és la seva feina política. He arribat a tenir bona relació amb gent del PP i d'UPyD, que tenen uns pensaments molt diferents dels meus. Mandela sempre deia que amb qui s'ha de saber dialogar és amb els enemics, i al Congrés, a Madrid, crec que s'aprèn a fer-ho.