Estimo la meva mare i el cel és blau

Els passadissos del Parlament anaven ahir una mica més carregats de xiuxiuejos que de costum. I els xiuxiuejos no van per la veu que tenia l'endemà de la pregunta d'Unió la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, enfebrada i afònica, que va passar com va poder el tràngol parlamentari. Quan els periodistes li van demanar per “la pregunta” sobre “el procés” –sense l'adjectiu sobiranista, com si Duran i Lleida tingués una sobtada flaca kafkiana–, De Gispert només va poder dir: “No puc parlar, no tinc veu.” No era cap metàfora, sinó una realitat palpable.

A l'inici del ple, diversos diputats van referir-se irònicament a la pregunta. Gemma Calvet, d'ERC, va interpel·lar així el conseller de Governació i secretari general d'Unió, Ramon Espadaler, sobre les bales de goma: “Li faré una pregunta clara i nítida, i aquesta l'entendrà tothom.” El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va felicitar Unió per exercir el seu dret a decidir i es va sumar als democratacristians en remarcar la necessitat de mantenir la cohesió social. Més enllà d'això, públicament l'oposició no feia sang amb la discussió d'Unió, mentre els oficialistes i els crítics d'aquest partit es miraven de cua d'ull. Els primers, instant a la calma. Els segons, ordint un capgirell.

A les rotllanes improvisades, de colors i estats d'ànims variats, jugaven a fer símils amb la pregunta. El joc anava així: “Aquesta pregunta seria com dir...” I aleshores el diputat o diputada, fos del color que fos, omplia el buit. Heus aquí una classificació dels símils més enginyosos que vam recollir: “Aquesta pregunta seria com dir: vostè estima la seva mare?”; “la pregunta podria haver estat ‘vostè creu que la direcció d'Unió ha de continuar?'”; “ja ens imaginàvem una pregunta a l'estil del cel és blau, però aquesta...” D'altres bandejaven el símil i anaven més de cara a barraca: “Això és una collonada.” Finalment, algú altre ja s'aventurava a oferir una lectura a una possible resposta a “la pregunta”. Ho feia amb una fórmula que prenia un aire de revelació bíblica, a l'estil d'“els últims seran els primers”: “En aquest cas, el no serà el sí.”