la crònica
Teories de la conspiració
«Si es barregen interessadament les actuacions delictives amb una polèmica política del més baix nivell, tot quedarà en no res»
El cas Millet em desconcerta. Fins fa quatre dies l'esquema de l'operació, per bé que lleig, semblava ben simple. Suposadament, el responsable del Palau de la Música hauria desviat fons d'aquesta entitat, de procedència pública, amb finalitats de lucre personal. La vergonya compartida consistia en el fet que un col·lectiu que aplega prestigi i simbolisme d'allò que anomenem «societat civil» i de la cultura i la història del país hagués estat utilitzat per un home de cognom il·lustre per als seus més que dubtosos tripijocs. La pròpia confessió de Millet aprofundia en aquesta línia d'interpretació fins que han començat a circular informacions sobre altres presumptes beneficiaris de l'enginy financer d'aquest prohom. Ara resulta que determinades fundacions, vinculades a determinats partits, també han rebut diners del descendent de qui va fundar l'Orfeó Català. I mentre que en alguns casos els implicats intenten demostrar que van manllevar fons de manera completament legal –i no podem descartar que tinguin raó–, en altres supòsits les reaccions s'assemblen més a allò que fa el PP quan li ensenyen els draps bruts. S'inventen una conspiració i contesten de mala manera acusant tothom.
Aquest és el cas d'Àngel Colom, que manté que els socialistes volen «matar-lo políticament» després de reconèixer que va demanar diners a don Fèlix per liquidar els deutes del PI. No hi fa res que també sonin els noms de la Fundació Olof Palme, la Fundació Trias Fargas o la FAES. Colom es vol presentar com una víctima del PSC, o del govern, o totes dues coses. Per una curiosa ironia, les seves declaracions es van difondre al mateix temps que les del president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, que reclama la dimissió de Zapatero com a conseqüència lògica (?) dels escàndols de la seva administració autònoma. És per coses com aquesta que correm el risc que el cas Millet no s'aclareixi mai. Si es barregen interessadament les actuacions delictives amb una polèmica política del més baix nivell, tot quedarà en no res. L'opinió proconvergent mantindrà una tesi, la prosocialista una altra i els fets desapareixeran rere una nebulosa de conjectures i interpretacions de part interessada. Això és el que passa, en l'àmbit estatal, amb l'anomenat cas Gürtel. El PP no reconeix que existeixi, ningú no assumeix cap culpa, i l'única persona que fins ara ha dimitit –quina paradoxa– és l'anterior ministre de Justícia. Però no n'hi ha prou d'esperar que els implicats en l'escàndol es defensin en el terreny penal i no desviïn l'atenció cap als partits rivals. Alguna cosa més s'hauria de fer, per evitar que casos com aquest es repeteixin o proliferin. El primer que trobo a faltar és la diligència dels tribunals. La proverbial lentitud de la justícia dóna sempre un marge amplíssim a aquesta mena de tripijocs.
Cal, també, que a la legislació sobre el finançament dels partits se n'afegeixi una altra de més clara i concreta sobre l'àmbit d'actuació de les fundacions i la manera de controlar-les. Ara mateix tot són comentaris sobre el Palau, l'Orfeó i la gent que se n'ha aprofitat; però què passaria, si el govern decidís inspeccionar a fons totes les fundacions i patronats que reben algun tipus de finançament públic? Pensin en les entitats culturals, assistencials, religioses, etc. que mantenim amb els nostres impostos, dedicades a finalitats sense ànim de lucre i encapçalades per cognoms més enllà de tota sospita. Si ara les passéssim pel sedàs, no hi hauria una revolta de les persones «benpensants», les mateixes que volen fer recaure sobre el govern de la Generalitat els pecats de Millet i els seus amics?
Jo, en tot cas, correria el risc, ja que ha quedat demostrat que no ens podem fiar de ningú.
