Pujol, de la deixa a les petjades

Aquest país tan aficionat a celebrar derrotes (en aquests moments en què tot es qüestiona i tot es capgira seria bo considerar la possibilitat de convertir el 9-N en la nova Diada de Catalunya, per començar així a festejar victòries fruit de l'empenta col·lectiva i deixar d'una vegada per totes enrere el victimisme amb què es recorda l'esfondrament nacional del 1714), aquest país –deia– commemora avui sense focs d'artifici el primer aniversari d'un esdeveniment al qual, sens dubte, li escau també el qualificatiu de desfeta col·lectiva. Avui fa un any que Jordi Pujol baixava del pedestal i es posava a peu de carrer, descalç, d'esquena contra la paret, mirant al front, disposat a entomar l'apedregament dels que mai van deixar de portar un roc a la faixa, convençuts que arribaria el dia no només de fer-lo servir en contra seva sinó també de fer diana.

Algú se sorprendrà, potser, que es doni categoria de derrota col·lectiva a una qüestió aparentment de caire particular o que, com a molt, es limita a un sector polític d'aquest petitíssim país, però és evident que mai un error personal havia tingut tanta incidència i tan profunda en la moral col·lectiva, quan precisament aquesta col·lectivitat necessita més que mai referents que l'ajudin a fugir del desconcert i a conformar una suma positiva. En un moment en què s'ha de vigilar molt com es fa la bugada, perdre un llençol d'aquesta envergadura equival a deixar el personal mig despullat, a la intempèrie.

Durant aquest any, la lapidació del personatge ha estat implacable i potser els rocs que més s'ha merescut són aquells que no ha acabat rebent, potser per commiseració de qui l'havia de llançar, potser perquè encara hi ha gent amb valors autèntics i sincers. Però l'espectacle d'aquest apedregament a discreció ha tingut com a objectiu anar més enllà de la persona i s'ha centrat en el Pujol president de la Generalitat, fent diana en el descrèdit de la institució i, sobretot, en el Pujol referent de pujolistes i no pujolistes; és a dir, s'ha volgut destruir el referent de país en què s'havia convertit després de deixar la presidència. Aterrant-lo a ell s'aterra també el pal i la bandera. N'hi ha i n'hi hagut més, de pals, oh i tant!, i també de banderes, per sort! Però fent plegar domassos i veles a Pujol, l'estol que pretenia emprendre la gran travessia quedava indubtablement coix en un flanc. (Que les victòries s'han vestit sempre damunt les sumes i no les restes és conegut des dels temps que els grecs es van embarcar per combatre Troia).

Després d'un any d'acarnissament, l'aniversari de l'espaterrant confessió ha servit a molts per tornar a posar el dit a la nafra (o nafres, perquè les pedrades que han fet diana han estat unes quantes) i prémer fort per tornar-hi a passar comptes, com si no n'hi hagués prou amb la investigació judicial i la del Parlament. Ara bé, molt millor que llegir o escoltar què diuen d'ell és saber què diu Pujol d'ell mateix. Aquells que vulguin fer una aproximació al personatge i conèixer per on transita el Jordi Pujol postconfessió han de recórrer a un llibre publicat per la periodista Roser Pros-Roca (EdGregal) on s'hi ha inclòs un petit text del president, a tall d'un pròleg que no ho és. Es tracta del primer text de Pujol que transcendeix després de la seva confessió, si bé no és l'únic que ha escrit des d'aleshores.

Pujol utilitza una idea, manllevada de l'univers literari de Pedrolo, que ja va fer servir fa anys quan escrivia des de la presó de Saragossa –inquietant paral·lelisme– on parla d'un caminant que deixa les seves petjades al desert, fugint de l'ofec del sorral i buscant arribar al paradís d'un oasi. Hi parla de llibertats i també de silencis però sobretot de petjades que si el caminant “ha caminat molt i amb ànim positiu pot pensar que, malgrat les marrades, no seran esborrades per un vent impetuós i hostil”.

Pujol parla de petjades que vol dir parlar de llegat. I el llegat hi és, sense dubte, i continuarà existint un cop descomptada –amb o sense retret penal– la cèlebre deixa. Si el país es pot avui plantejar de celebrar la data del 9-N com una fita històrica, i qui sap si hi haurà més dates a celebrar en un futur, és perquè indubtablement hi ha molt més llegat que deixa. Un llegat construït per molts, però també per l'home que va pensar un país, el va escriure i finalment el va presidir durant quasi un quart de segle. Avui encara el pensa i, en bona mesura, també l'escriu. De presidir, només presideix cada petjada que deixa pel desert pel qual ara transita.