“El Pirineu ha de cooperar, no competir”

Sens dubte. Seran unes eleccions absolutament atípiques. Els models anteriors no ens serviran gaire. És cert que jo ja porto unes quantes eleccions a l'esquena, però l'escenari del 27-S és completament nou. Al cap i a la fi, aquestes eleccions no es faran per saber quants diputats hi haurà de color groc, quants de color blau o quants de color taronja. El que es decideix és si els ciutadans volen una Catalunya independent o no. Hem de fer servir aquesta eina perquè, malauradament, l'Estat no ens ha permès fer-ho de cap altra manera. Es va demanar la transferència de la competència per a la celebració de referèndums i no se'ns va donar; vam fer la nostra pròpia llei de referèndums i va ser impugnada al Tribunal Constitucional... En definitiva, hi ha hagut un embat brutal de l'Estat perquè els catalans no poguéssim expressar la nostra voluntat política de la manera més civilitzada possible: anant a les urnes.

Més que nervis, il·lusió. Fins que no es va tancar el format de llista sí que hi havia dubtes. Semblava que potser no anàvem prou ben encarrilats. I aquesta incertesa es va transformar en escepticisme per part de molta gent que et recriminava com era possible que no s'arribés a un acord. “Hem arribat molt lluny, ara no ens falleu”, et deien pel carrer. Però des que la llista unitària va prendre forma, jo crec que ha retornat aquesta il·lusió inicial. I les ganes. I el seny.

La Seu és un municipi més del Pirineu. Una de les fites que hem aconseguit en aquests anys és entendre que si competíem entre nosaltres no avançàvem, fèiem un sumatori zero. En canvi, si hi ha una cooperació entre les diferents valls no és que se sumi, sinó que es multiplica. Un exemple: el Festival de Música Antiga dels Pirineus. Es tracta d'una experiència absolutament innovadora que ha fet que passem de tenir programacions culturals d'estiu repartides per tot el Pirineu amb un èxit relatiu i poca repercussió més enllà de cada municipi a tenir un festival important de dimensió internacional en què participen tres estats, vint-i-sis ajuntaments i gairebé cinquanta concerts programats. De fet, és el festival de música antiga més gran de tot Europa. Aquest ha de ser l'exemple a seguir: cooperació, no competició.

Quan ets al capdavant d'un ajuntament és difícil perdre de vista la realitat, perquè et truca a la porta cada dia i t'atura pel carrer. Vaig entrar en política molt jove sense planificar-ho. Simplement, va anar així. La política requereix una disponibilitat de temps espectacular i els teus familiars i amics són els que se'n ressenten. Però, a la vegada, entenen que fas una cosa que t'omple, que t'emociona, que et dóna molta vida.

No és una decisió que pugui prendre el Pirineu, sinó que principalment l'ha de prendre l'Ajuntament de Barcelona. Nosaltres el que volem és que quan ho faci sigui des del coneixement, sense prejudicis i de manera dialogada. La candidatura la presenta una ciutat, en aquest cas Barcelona, però no s'ha d'oblidar que hi ha uns socis. Els Jocs Olímpics no ens resoldran la vida, però poden ajudar a aconseguir l'objectiu de situar els Pirineus al mapa al costat de la marca Barcelona, tan potent internacionalment. El més important d'uns Jocs és el llegat que deixen, i això és pel que ha de vetllar la candidatura. És un error vincular les olimpíades a infraestructures o serveis que, si es necessiten, s'han de fer igualment.

Hem d'anar a totes amb el pla A. Penso que no és procedent posar un pla B sobre la taula. Abans comentava que no s'han de tenir prejudicis i que cal diàleg amb el territori. Hi afegeixo una altra cosa: seria convenient que no hi hagués oportunismes en aquest procés.

Jo crec que pot esdevenir un motor econòmic –i subratllo l'un, no dic el– important. Un territori més ben connectat és un territori amb més oportunitats. Està situat en un lloc que pot generar molta oferta i demanda turística.

En el cas de l'aeroport de la Seu, crec que s'han fet inversions des de la prudència, les justes i necessàries. La partida més gran va ser l'adquisició dels terrenys per part de la Generalitat el 2008. Ara tot just ha calgut un milió d'euros perquè una infraestructura que era privada passés a ser pública i pogués rebre tant aeronaus privades com vols comercials, i això obre moltes possibilitats. El Pirineu és un concepte global. Per tant, que Andorra tingui turisme també és bo per a nosaltres, perquè es crearan més llocs de treball, hi haurà empreses de taxis o d'autocars que podran créixer. Hi insisteixo: cooperació, no competició. Nosaltres no tenim Caldea, però Andorra no té una catedral romànica que és única a Catalunya. Junts som més potents.

La Seu s'hauria de referenciar al mapa del país des de tres àmbits: formatge, partimoni cultural i esports de natura. Des del punt de vista gastronòmic, som l'únic municipi de tot Europa que té tres marques de qualitat alimentària: DO formatge, DO mantega i GP vedella dels Pirineus. I això és molt excepcional. Si hi ha bona producció alimentària és que hi ha bona gastronomia i bons aparadors d'aquests productes: botigues, fires i, fins i tot, un museu del formatge. Volem ser la capital del formatge. El segon gran àmbit gira al voltant de la catedral, l'única de Catalunya que és romànica. Volem ser un referent cultural des del patrimoni i per això també tenim en marxa un projecte per obtenir la declaració de la Unesco. Però, una vegada més, ho fem en cooperació. Sols, difícilment arribaríem a aquesta fita i per això treballem amb Andorra i amb Foix en una candidatura que té com a relat la creació de l'Estat andorrà al segle XII. I el tercer element que ens fa singulars i que volem potenciar és el de la Seu d'Urgell com un referent en la pràctica d'esports de natura al sud d'Europa, amb el parc del Segre com a element principal.

Cal respectar les decisions judicials. Em sap greu tot plegat perquè li tinc estima personal. Però, més enllà d'aquestes imatges concretes, crec que es va donar una visió de la Seu d'Urgell estereotipada, i esbiaixada. Per això vaig fer una queixa formal com a alcalde. La realitat de la ciutat està molt al marge d'aquesta pràctica delictiva. La gent a la Seu es guanya la vida de forma honrada. Fa molts anys potser sí que hi havia un problema, però no per part de la gent de l'Alt Urgell, sinó perquè s'hi havien instal·lat màfies d'altres territoris. No nego que hi hagi contraban, però, sens dubte, és molt minoritari.

Les xarxes socials tenen diverses utilitats. Jo vaig iniciar-m'hi per explicar-me sense filtres. Però aviat descobreixes que això no és una qüestió unidireccional, sinó que et permet rebre imputs i iniciar debats molt interessants. Això sí: només contesto a aquelles persones que s'identifiquen amb nom, cognoms i una cara. Al cap i a la fi, jo estic al servei dels ciutadans, no dels trolls. No hi interactuo.

Per sort, n'hi ha molts. Però sí que tinc un lloc on aconsegueixo desconnectar: el claustre de la catedral. De vegades, entre reunió i reunió de l'Ajuntament, m'hi escapo deu minuts. Dóna molta pau.