Declaracions d'independència
Catolicisme bèl·lic
El fanatisme religiós de Felip II i l'espoli econòmic als Països Baixos van fer que la corona perdés un dels principals bastions de l'època
Encara ara el duc d'Alba és l'home del sac holandès
Corria el segle XVI i la monarquia espanyola estava en voga. Era una de les principals potències d'Europa i els seus dominis s'estenien a banda i banda de l'Atlàntic. L'emperador Carles V havia posat la pica inaugural a Flandes a principis d'aquell segle, una zona pròspera pel seu comerç. Però l'alegria els va durar poc. La revolta dels Països Baixos va constituir un impressionant procés de definició comunitària i afirmació política en un dels punts crucials del panorama europeu de l'època. El procés s'inicia a principis del 1560 per les protestes contra la política religiosa de Felip II. A diferència del seu pare, ell tenia poca afinitat amb els Països Baixos i, com a catòlic devot, estava furiós per l'èxit de les reformes protestants i l'augment del nombre de calvinistes. Va reforçar les persecucions en nom de Déu contra els protestants i va intentar centralitzar el govern, la justícia i els impostos, amb un important espoli en favor seu. La conseqüència va ser que es va convertir en un rei impopular per als holandesos, que li van plantar cara per aconseguir-ne la independència. Això va originar la que es va anomenar la guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648). Les províncies rebels es van unir a Utrecht el 1579 i van formar la República dels Set Països Baixos Units.
Guillem d'Orange es va col·locar davant del front rebel, va liderar la primera part de la guerra i va fundar la família real holandesa. Al principi, la guerra va anar bé per als interessos de Felip II, però les coses aviat es van tòrcer. Els catòlics conservadors del sud i l'est donaven suport al rei espanyol i van recuperar part del territori dels Països Baixos, però no de Flandes, fet que va originar la històrica separació entre flamencs i balons que avui dia encara es manté. Flandes era el territori antiespanyol més radical i el 26 de juliol del 1581 va arribar la primera pèrdua important. A través de l'anomenada Acta d'Abjuració, es declaraven formalment independents de l'obediència de Felip II les províncies del nord del país, que van escollir com a sobirà Francesc d'Anjou.
La cruesa de la guerra havia deixat empremta. D'una banda, en l'àmbit social: pels diversos delegats que la corona havia anat enviant, com el duc d'Alba, Fernando Álvarez de Toledo, que va exhibir una violència desmesurada. L'empremta del duc d'Alba en la cultura holandesa és tal que encara actualment, als nens petits, quan se'ls vol espantar, en lloc de dir-los que vindrà l'home del sac se'ls diu que vindrà el duc d'Alba. De l'altra, en l'àmbit econòmic: la corona s'arruïnava per una despesa ingent en l'enfrontament i també per la mala gestió que feia de les finances.
La solució definitiva al problema no es va aconseguir fins al 1648, a través de l'anomenada Pau de Westfàlia. De fet, són dos tractats. El de Münster, que regulava els termes de la pau entre el rei castellà i els holandesos –vegeu-ne alguns fragments a la peça–, i el d'Osnabruck, que suposava la fi de la guerra dels Trenta Anys amb l'imperi alemany.
Obligats a viure en pau i a oblidar els horrors passats per imperatiu
Títol 1. “El senyor rei –Felip IV– declara i reconeix que els senyors dels estats generals dels Països Baixos i les províncies respectives [...] són estats, províncies i països lliures i sobirans, i el senyor rei no hi pretén res, i que en el present o d'aquí en endavant no pretendrà res per a ell mateix, els seus hereus o successors, i com a conseqüència d'això es pretén tractar una pau perpètua.”
Títol 2. “La pau serà bona, ferma, fidel i inviolable i cessaran i se suspendran tots els actes d'hostilitat de qualsevol mena [...].”
Títol 4. “Els súbdits i habitants dels països de dits senyors i estats tindran bona amistat, sense sentir-se les ofenses i danys que hagin rebut en el passat. Podran exercir el trànsit i el comerç amb tota seguretat.”
Títol 8. “Els súbdits i habitants dels Països Baixos i del rei que comerciaven en els països de l'un o de l'altre no seran obligats a pagar imposicions [...], de manera que els súbdits dels Països Baixos seran i quedaran exempts de cert 20% o de qualsevol imposició major o menor que el rei, durant la treva, ha cobrat [...].”
Títol 18. “El rei donarà ordres perquè se senyalin llocs honorífics per a l'enterrament dels cossos d'aquells que per part dels senyors estats van morir en els dominis del rei.”
Títol 24. “Aquells a qui s'han embargat o confiscat béns a causa de la guerra, o els seus hereus, prendran possessió de la seva autoritat privada.”