Isona Passola diu que el món de la cultura s'ha implicat molt en el procés perquè “ha patit moltíssim”, i que “no hi ha ningú que et digui que no quan li truques”. En el seu cas, però, hi havia motius per pensar que aniria a la llista de Junts pel Sí: el seu pare, Ermengol Passola, va ser un dels promotors de la Nova Cançó; els dos documentals que ha dirigit, Cataluña-Espanya i L'endemà, parlen de la relació amb l'Estat i del procés, i els seus èxits com a productora (sobretot amb Pa negre) i el fet de ser presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català li han donat rellevància pública. I si tot això no és prou, va participar a l'Assemblea de Catalunya, un front transversal amb elements en comú amb la llista de Junts pel Sí.
Per què va entrar a la llista?
Aquesta llista és una cosa preciosa, amb un valor enorme, perquè, deixant de banda els sectarismes, s'ha unit des del centredreta fins a l'esquerra i la societat civil, amb un objectiu històricament tan important. Em semblava que no podia deixar passar l'oportunitat de contribuir-hi. Mai havíem tingut l'ocasió. Això no ho atura ningú. I l'única manera de poder moure alguna cosa és obtenir la majoria amb Junts pel Sí i la CUP. Perquè comptaran els sís, tota la resta ho comptaran com a nos. L'esforç d'ajuntar-se em sembla importantíssim perquè, si no som majoria, ho tindrem complicat.
Veu possible aquesta majoria?
Sóc molt optimista. He començat a fer mítings i és tan estimulant! Les places plenes, la gent contenta... Amb les presentacions del documental L'endemà ja començava a passar això, i ara és absolutament majoritari. Si ho vius en directe, és impossible tenir una visió pessimista. A cada poble que anem ens diuen que això no ho havien vist mai. Estem en un estadi que els catalans hem deixat de defensar-nos i estem construint amb els braços oberts, i això vol dir democràcia al màxim. Dubto que hi hagi un moviment a Europa en aquests moments amb tanta potència, il·lusió i participació col·lectiva.
De fora de Catalunya s'ha dit que l'independentisme es desinfla. Ho veu així?
El que no està a Catalunya rep una informació dels mitjans espanyols totalment falsejada i deformada. Només el que està a Catalunya i ho veu sap que el suflé no es desinfla. Quan es diu això, només és que hem parat al replà per agafar més forces. Hem tingut pujades i baixades, i al final, en el moment clau, ningú desaprofitarà aquesta oportunitat després de tants anys i segles d'humiliació col·lectiva. Tenim un trauma col·lectiu. Si no, la gent no hauria votat el 9-N fent-se fotos, retratant un moment històric. Ja veuràs com serà el 27 de setembre!
S'ha perdut la por en els darrers anys?
Absolutament! He viscut aquest procés, com la gent ha perdut del tot la por, perquè amb la pel·lícula Cataluña-Espanya, cap al 2009, la gent encara tenia por de formular la paraula independència. Deien aquesta cosa de la generació dels pares i els avis: “No formuleu això perquè no és possible, perquè rebreu.” Estava completament criminalitzat. Aquesta por ha desaparegut del tot. Hi ha tingut molt a veure l'estètica, les manifestacions al carrer, la votació del 9-N...
Quin escenari s'imagina, en cas de majoria del sí?
En primer lloc, un escenari de reconeixement, finalment. S'esvairan totes les mentides i falsedats. I a partir d'aquí hi haurà un escenari obert fantàstic: començaran les negociacions, hi intervindran els juristes internacionals... En un primer moment serà complicat, però partirem d'una situació clara. Sempre hem estat tractats des de la submissió. Manuel de Pedrolo deia que amb un minut d'independència ja n'hi ha prou perquè et tractin d'igual a igual. Als meus amics federalistes sempre els ho dic: la independència és el punt de partida imprescindible, fins i tot per als federalistes. Si voten Junts pel Sí o la CUP, els seus vots comptaran per negociar el que sigui, en clau federal també. Si no, tornarem a estar en la situació de submissió de sempre. El federalisme és una cessió de poder lliure. Els federalistes de veritat saben que en aquestes eleccions, l'únic punt de partida si volen que arribi el federalisme és que guanyin formacions clarament independentistes.
Quin mèrit té haver aconseguit pactar aquesta llista tan diversa i transversal?
És molt fàcil governar amb majoria absoluta. Catalunya té una tradició de pactisme antiquíssima i, justament perquè no hem tingut estat, els últims anys hem fet un esforç enorme per explicar-nos i per pactar. Tenim aquesta societat civil perquè és la substituta de l'estat, i hem creat la cultura al marge, i hem vist que havíem de convèncer moltíssim per arribar a ser entesos. Aquest exercici mental que representa que hagis d'estar explicant sempre qui ets i què fas és utilíssim per a la política de pactes i no l'hauríem de perdre. A més, l'hem tingut sempre. Fins i tot en l'època en què el Principat tenia un poder brutal, a l'època medieval, feia aquests pactes. De la mateixa manera que hem integrat sense imposar, perquè sabíem que no teníem les eines d'estat. Això fa molt temps que ho hem practicat i és una gimnàstica mental que ha estat molt bona per construir el país que tenim i per construir Junts pel Sí.
Aquesta capacitat d'integració i de pacte s'ha vist en altres ocasions?
Jo ja vaig viure l'Assemblea de Catalunya; era molt jove, hi vaig anar per l'Autònoma a representar la Facultat de Lletres, i allò era un miracle, perquè hi havia gent molt diversa, des del Cañellas d'UDC fins al Guti del PSUC. Estaven tots junts per tombar el franquisme, amb les seves maneres tan diferents de vestir, de parlar... Això de tant en tant es produeix en aquest país, i són moments fantàstics. És un luxe haver viscut aquests moments col·lectius tan fantàstics. Perquè al final la vida agafa més sentit no des de la pura individualitat, sinó quan comparteixes les coses. I quan les comparteixes de manera tan àmplia i tan sana, aquest entusiasme col·lectiu a favor d'una cosa tan elemental com la democràcia i la llibertat... Ja ho dic al meu fill i als seus amics: “No sabeu el que esteu vivint!” No ho havíem viscut des de la mort de Franco.
Quin escenari s'imagina si guanya el sí per una minoria molt minsa?
Una minoria molt minsa no tindrem, perquè ja tenim la gent al carrer i ja sabem que això no passarà.
Doncs una majoria molt justeta...
Jo crec que la democràcia és el sistema menys dolent de tots els sistemes, i per tant és molt bo. Llavors passarà el que passa sempre en democràcia, es governa segons la majoria i es respecta la minoria, i se li deixa el seu espai perquè vagi fent el seu camí i un dia pugui manar. En el cas que guanyi el sí, hi haurà un respecte enorme pels que hauran votat no, i si volen fer manifestacions a la Meridiana o cadenes humanes per unir-se amb Espanya, hi tenen tot el dret. Però es governarà segons el criteri de la majoria, que vol dir amb un estat propi. No canviaran tantes coses; al revés: tindran més serveis socials, més recursos... Els que han votat no hi estaran bastant més còmodes del que estan ara.
I si guanya el no?
És un escenari que no preveig. Però, si és així, algú creu que aquesta majoria activa, on hi ha els pensadors, el poble..., algú creu que es desmobilitzarà així com així, quan hem estat a punt de tenir-ho després de 300 anys d'aguantar? No em fa cap por! Continuarem igual. A més, no preveig cap oferta de l'Estat espanyol. Si n'hi hagués alguna, arribaria després d'una majoria per la independència. Els que esperen aquesta oferta, no la veuran si no voten per candidatures independentistes.
