“La gent ha vist que no hi ha cap altra sortida”

Amb l'optimisme de la raó i de la voluntat. No em preocupa tant el 27 com el 28. No ens podem tornar a permetre, com l'endemà del 9-N, que es perdin molts mesos per falta d'estratègia i que la gent es desinfli. Perquè els altres reaccionaran.

Naturalment que sí. L'independentisme s'ha diversificat ideològicament i el nostre projecte nacional no és ètnic ni essencialista, sinó civil i inclusiu. Els que ho hem defensat sempre, sovint des de la incomprensió, el rebuig i el menyspreu, estem contents de veure que aquest discurs és ara hegemònic.

De fet, el que jo vaig dir i escriure el 2007 és que el 2014 podria ser no l'any de la sobirania, sinó el de la democràcia, en el qual poguéssim decidir el nostre futur. I s'ha de reconèixer que el 9-N s'hi va acostar força.

Una cosa és normal quan ja no crida l'atenció pel seu caràcter minoritari o estrambòtic. La majoria ho han assumit amb naturalitat i ja forma part de la normalitat col·lectiva. Sempre haurem d'estar agraïts a la gent de la resistència que, com el Front Nacional de Catalunya i el PSAN, ho van defensar en temps difícils i remant contra el vent.

És la suma de molts factors, perquè diversos motius han acabat constituint una sola causa nacional: benestar, qualitat de vida, polítiques socials i infraestructures; motius culturals i lingüístics per assegurar vida normal a la llengua i la cultura nacionals, i motius democràtics perquè el poble expressi què vol a les urnes. Tot sumat és avui l'independentisme català. La gent ha vist que no hi ha cap altra sortida. 

Efectivament. Després de 23 anys, sense que s'hagués fet cap pas per modificar l'estatus de Catalunya, el govern d'esquerres va promoure un nou Estatut. Era una jugada guanyadora: si hagués anat bé, cosa impensable, ens hauria acostat més a l'objectiu final. Si no, el rebuig demostraria que fins i tot governant l'esquerra, aquí i allà, Espanya no acceptaria mai un canvi positiu de més autogovern per a nosaltres. I la seva poca traça va fer obrir els ulls a molta gent. Amb Espanya no hi havia res més a fer que no fos anar-se'n. Sense aquell Estatut rebregat, ara no seríem aquí. Cal no oblidar-ho mai. 

No hi ha una llista única, n'hi ha dues! La coalició CDC-ERC, que inclou candidats independents, i la CUP. Des de l'esquerra independentista, fins al centreesquerra i el centredreta independentistes, ningú que vulgui la independència té cap excusa per no anar a votar. Hi ha tot el ventall ideològic. Continuo pensant que amb tres llistes hi guanyàvem. Però entenc que molta gent no ho vegi així. 

Una llista en què hi hagi el president d'un país i, alhora, també el cap de l'oposició és evident que és el símptoma d'una anormalitat política. El que cal és superar aquesta anormalitat d'una vegada i que puguem funcionar com un país normal, on es discuteixin les polítiques de govern, es contrastin projectes diferenciats i es persegueixi la corrupció. La no-resolució definitiva del conflicte nacional ajorna tot això i converteix en secundària qualsevol altra cosa, com la redefinició del sistema de partits.