La credibilitat dels candidats

S'està recuperant l'interès d'allò que es diu i com es diu. Mai hi havia hagut unes eleccions tan transcendentals com les de 27-S. És equiparable a les primeres generals democràtiques del 1977 o les del 1982. Els missatges dels candidats són prou coneguts i repetits. Però l'interès rau en la credibilitat dels líders per conquerir els indecisos. Tots tenen por de les patinades, perquè a aquestes altures és més fàcil perdre un vot que no pas guanyar-lo.

El catedràtic de comunicació política Pere Oriol Costa explicava aquest diumenge a La Vanguardia que les cares de la nova política s'ajusten a l'arquetip de presentadors de telenotícies. Hi coincideixo. No passava en altres comicis que, més enllà de la fotogènia, els caps de llista fossin tan “estimats” per la càmera. D'acord amb l'observació del professor Costa, Raül Romeva, d'estil comparat amb el de Varufakis, donaria en càmera prou credibilitat per anunciar amb contundència en els informatius del migdia el que passarà a la tarda. Miquel Iceta, comparat pel que fa a l'estil amb el francès François Hollande, es podria situar en més credibilitat per a informatius de darrera hora de la nit per explicar què ha passat al llarg del dia. En canvi, Xavier García Albiol té alçada física per estar dempeus en un plató i explicar les notícies movent-se davant la càmera. La joventut d'Inés Arrimadas seria útil per copresentar un informatiu al costat de qualsevol dels altres candidats. Al seu torn, Lluís Rabell podria ser la veu de l'experiència informativa. Semblant a la de Dan Rather. Com a Antonio Baños, a Ramon Espadaler li escauria més presentar algun programa de “reflexió”...

Credibilitat d'unes persones a qui allò que més els és demanat és que siguin honestes amb allò que diguin. Ara, tenen molta audiència. Que no aventurin que després del 27-S anirem tots al cel o tots a l'infern... Que no vindrà ni el desastre, ni el paradís...