“Cal passar de la condició de víctimes a la de creadors”

Reincidir. Junts pel Sí és una candidatura com Catalunya: no importa d'on vens sinó cap a on vas. Efectivament, en el passat vaig estar molt de temps militant al Partit dels Socialistes i vaig ser diputat al Congrés. Hi ha molta gent a Catalunya que hem dedicat una part de la nostra vida intentant transformar l'Estat espanyol, que pogués eixamplar les llibertats individuals i que permetés prioritzar polítiques de generació de riquesa i de cohesió social. Però s'ha revelat inviable. I hem arribat a la conclusió que si l'Estat no pot o no vol canviar, la solució és canviar d'Estat. Tenir un estat independent és l'eina que necessitem i Junts pel Sí és l'instrument més adequat per aconseguir-ho. Per això m'he compromès.

És irrellevant qui m'ho va proposar. El que és rellevant és que va ser una proposta feta per tots els partits i entitats que han donat peu a aquesta llista. I sí, vaig tenir dubtes, però no de caràcter polític. No era el moment per dir que no.

Té una data concreta: el març del 2006. Jo mateix em vaig posar un test, perquè sóc empíric i necessito corroboració pràctica: em vaig preguntar com quedaria l'assumpte dels aeroports a l'Estatut. En el procés de discussió al Congrés, el meu plantejament era que si els aeroports, que era un tema tan fàcil de resoldre i que fins i tot el tenen resolt a França, no es podia resoldre, com s'havien de solucionar les altres coses! Els aeroports no van passar el test. Si un Estat com l'espanyol no pot superar el vertigen de cedir el control dels aeroports, per què els té com un instrument de poder i ordenació territorial, com podem pensar que puguin resoldre coses més importants? Sóc de zona de riu, i quan el riu es desborda, l'aigua vessa, però sempre acaba tornant al llit. Vaig tenir la impressió que estàvem en una tornada de l'aigua al llit després de la Transició. Me'n vaig anar a l'estranger per intentar entendre-ho. Vaig entendre que no era viable el canvi d'Estat, sobretot perquè una gran majoria de la gent d'Espanya no s'imagina un Estat d'una altra manera que no sigui un estat-nació al model francès. I aquest model implica que un mana i uns altres obeeixen. Tenim dues dinàmiques socials diferents a Catalunya i a Espanya i el més pràctic és fer un estat independent. I ho pots discutir sense ira, sense necessitat d'atribuir a ningú cap culpa.

Quan respectes la legitimitat dels desitjos dels altres, guanyes la capacitat d'analitzar-ho més fredament. El suport a un Estat independent s'ha convertit en un projecte políticament viable. Perquè hi ha una massa crítica suficient de gent com per plantejar-ho. I et comences a preocupar més, no de què et fan, que és molt tòxic, sinó de què faries si tinguessis eines. Aquest és un xip molt positiu. Que ens deixem de preocupar de què ens fan o ens volen fer, i ens preocupem més de què farem si tenim els instruments; quines responsabilitats adoptarem, com n'assumirem les conseqüències... Això és crear. És passar de la condició de víctima a la condició d'actor, de creador. Crear un estat és un gran canvi d'incentius que ajuda a fer les coses millor.

Tinc l'expectativa que, a part de tenir un molt bon resultat electoral de Junts pel Sí, hi haurà una majoria de parlamentaris que estaran a favor de la creació d'un Estat independent. Si això és el que volen els catalans, es declararà oficialment la intenció de crear un Estat i s'instarà a les autoritats espanyoles i europees a emprendre les negociacions per portar-ho a la pràctica. Certament, això va a parar a les autoritats espanyoles en un moment que hi ha eleccions convocades. Suposo que al 2016 començarà, per dir-ho així, el joc, la interacció.

Si guanya el no, m'és difícil de dir. Perquè el no no té qui l'administri a Catalunya: serà administrat des de Madrid i sense complexos. La decisió dels catalans no té un punt estàtic: cap endavant o cap enrere.

En política allò que es vol fer però no es diu que com es farà no existeix. Quan no tens un com, no tens un què. I mentre el govern espanyol no expliqui com ho aturarà, vol dir que no ho pot aturar.

La candidatura va com ha d'anar, i personalment sempre he pensat que no hi falta ningú. Mai havia cregut en candidatures úniques, en candidatures àmplies i transversals, sí.

La CUP ha dit que no investiran el nostre president, que volen sortir de l'euro, que volen sortir de la Unió Europea, i òbviament això serà motiu de conflicte perquè nosaltres ens pensem quedar dins de l'euro, dins de la UE i Junts pel Sí té la idea que, si tenim la majoria parlamentària, fer Mas president. Segurament seran aspectes en els quals no estarem d'acord. Necessitarem un suport parlamentari robust per gestionar un procés políticament complex. Amb les candidatures d'unitat popular som semblants en relació amb el que volem institucionalment, però diferents en molts aspectes (com s'ha de formar el govern, la posició davant de l'euro...). A Junts pel Sí no hi és tothom que està a favor de crear un Estat independent. Haurem de gestionar el dia a dia i un procés molt complex.

Per mi, no. Sabem segur quin és el desequilibri fiscal entre Catalunya i l'Estat; sabem que el sistema de cotitzacions aquí serà millor garantit perquè tenim una millor estructura econòmica; tenim menys gent a l'atur, tenim productivitat més alta... No sabem les polítiques que aplicaran els futurs governs a través dels parlaments que escolliran els ciutadans de Catalunya. Però tenim la possibilitat de dissenyar unes institucions que després se segueixin les orientacions polítiques que se segueixin, siguin capaces de generar més benestar. El govern governa, no mana. Per mi, primer és la idea de ser ciutadans d'un país lliure. El país el fa la gent. I hem de tenir un país modern, il·lustrat, ric i cohesionat socialment.

Si ho sabés no els ho diria. És moment de no preguntar i d'estar a disposició i allí on se sigui més útil. Allò més atractiu en política és la gestió del conflicte. I el conflicte serà gran si guanya el Sí, però encara ho serà més si guanya el No.