“Tard o d'hora hi haurà d'haver un referèndum ”

Ens està costant sobretot a escala mediàtica, però com a contrapartida ho tenim molt més senzill en les trobades que fem amb ciutadans i actors sectorials. La gent també reclama coses concretes i li preocupa el dia a dia, com ara la simplificació de tràmits per als empresaris o la gestió del territori.

No vam voler fer-ne gaire cas, de les enquestes, quan eren molt positives. I tampoc ho farem ara que ens van a la contra. Com a partit sobirà només hem tingut tres mesos per treballar en solitari. Això dóna pel que dóna. Però el gran objectiu és ser presents al Parlament i fer sentir la nostra veu enmig dels dos bàndols: entre els que ens venen la independència exprés i aquells que gairebé voldrien una involució autonòmica per a Catalunya.

Em sembla d'ignorants que ens titllin d'unionistes. Som nacionalistes i sobiranistes des de l'any 1931. I no volem posar límits a res. Però no entrarem a parlar de catalans bons i dolents, perquè això està començant a trencar el país. Catalunya no ho ha estat mai, de blancs i de negres, sinó un país amb moltes tonalitats. I fins al 9-N érem molts. Nosaltres també vam formar part del pacte nacional pel dret a decidir, la consulta tenia un suport demoscòpic del 80% i l'exvicepresidenta, Joana Ortega, que, no ho oblidem, és d'Unió, continua imputada per haver posat les urnes. El nostre número 2 per Barcelona, l'exfiscal en cap del TSJC Martín Rodríguez Sol, va dimitir després de defensar la legitimitat d'un referèndum. I fins i tot a Madrid s'han sentit veus autoritzades, com la de l'expresident del consell d'estat i exvicepresident del TC, Rubio Llorente, que reconeixen que un referèndum tindria encaix en el marc constitucional.

El projecte polític del PP no s'aguanta per enlloc. Però el problema és que els discursos es retroalimenten. I entenc que hi hagi independentistes que tinguin pressa, però les presses són males conselleres i estem a l'Europa dels estats, que no de les nacions. Unió és al mig. I es vulgui o no, és evident que tard o d'hora hi haurà d'haver un referèndum com Déu mana, per poder comptar els vots. No és gaire enlluernador, però és el que vol la majoria.

Primer, evidentment, haurem d'anar valorant la situació. Els diversos candidats de Junts pel Sí estan llançant missatges contradictoris. Mas diu que s'ha de continuar negociant, però d'altres, com ara Llach, sostenen que a Madrid no s'hi ha d'anar a fer res. Ja veurem qui està legitimat per formar govern, però les nostres línies vermelles seran no jugar als bàndols i garantir un executiu fort per a Catalunya. I que governi, és clar, més enllà del procés. S'han de prendre decisions i no ens volem carregar la petita reactivació econòmica. Per això, nosaltres defensarem el nostre programa.

Abans parlava de simplificar tràmits a empreses i emprenedors. CiU va fer feina amb la llei òmnibus, però encara queden coses per fer. Calen més complicitats entre el sector públic i el privat. Una fiscalitat més favorable per a la gent que comença i un règim d'autònoms més flexible a l'hora d'arrencar un negoci i amb unes prestacions anàlogues als assalariats, com ara en el cas de les baixes per maternitat. Això darrer passa per les competències estatals, però en l'àmbit del comerç i la petita indústria hi ha cada cop més intrusisme. I aquí la Generalitat té plena competència. Com en el cas de l'actuació contra el top manta. És un problema que fa molt de mal al comerç i que no podem resoldre si en parlem només cada agost. S'ha d'abordar tot l'any.

Les infraestructures estatals, com l'N-II, l'N-260, la gestió descentralitzada de l'aeroport o la frontera Schengen del port, requereixen tornar-se a asseure, en previsió del canvi polític després de les estatals. I pel que fa a la Generalitat, s'ha de definir el perllongament de la C-32 fins a Lloret, on creiem que cal una consulta local; l'estació de busos de la Bisbal; la variant de la C-31 a Torroella; resoldre els problemes de cobertura de telefonia mòbil a nuclis turístics o desencallar el tema de les immersions a l'Estartit i el centre d'interpretació del parc del Montgrí.

Amb diverses, però ens estem trobant amb una situació estranya, que és que, després de cinc anys de govern de CiU, cap més candidatura està defensant ni responsabilitzant-se d'una acció de govern que ha estat capaç de reconduir l'herència desastrosa que va deixar el tripartit, amb 8.000 milions d'euros de dèficit i prop de 40.000 milions de deute. S'han hagut de fer polítiques gens agradables, perquè és evident que hauríem preferit inaugurar que fer retallades. Però, amb l'asfíxia econòmica i premeditada a què ens ha sotmès el govern estatal del PP, la Generalitat encara ho ha tingut més difícil.