“Se'ns ha de permetre ser el que som”

Sóc una nouvinguda en aquest àmbit però realment està sent espectacular. Viure cada dia el que veiem als pobles i a les places és una gran experiència. Ja no és per la quantitat de gent, sinó pel que reculls dels ciutadans, que no vénen a escoltar d'una manera freda sinó que demostren una implicació emocional. És la clau que explica que aquest procés és diferent.

Sobretot emoció. Hi ha hagut un tomb en els darrers dies, des de l'inici de la campanya. Hi ha il·lusió per un projecte que la gent potser somiava i que ara veu a prop. És l'ambició de poder aconseguir un país diferent.

Vivim un procés diferent. Estem reinventant l'escenari polític. Ja ho vam veure en les passades municipals, amb l'entrada de gent amb un perfil al qual no estàvem acostumats. A partir d'aquí, crec que la magnitud d'aquest projecte consisteix a unir gent molt diferent. I tothom que ha participat en dinàmiques de grup sap que això és molt complicat. I més per als catalans, que som molt recelosos del nostre caràcter. Però en el moment que tenim un objectiu comú, aquest ha de ser molt potent per poder assolir el que ha aconseguit Junts pel Sí. Aquesta és la nostra riquesa. Parlem de gent com Lluís Llach, d'una solvència tan contrastada, que ha defensat uns ideals en uns moments molt complicats, i que ningú pot acusar ara que sigui una persona manipulable. I el mateix podem dir de Raül Romeva, Germà Bel, Carme Forcadell i de molts altres.

La independència és poder ser el que som. No cal comparar què és millor i què és pitjor. El tarannà català és un de molt concret. Estem acostumats a treballar, a crear, a dinamitzar. Només cal mirar el teixit social del nostres pobles, amb associacions de tot tipus. Som dinàmics. Per mi, la independència és això, que et permetin ser qui ets. I governar i formar un país amb aquest tarannà ha de ser l'objectiu. La Via a la Meridiana va ser una representació cívica, lúdica, d'implicació familiar. Doncs es tracta de poder fer i viure en un país així.

Aquests dies es parla molt de l'escenari que es pot plantejar. Probablement fa respecte i por perquè seria quedar-se amb allò que ja sabem que no funciona. Fins ara ho hem intentat de totes les maneres possibles i el meu neguit és: com dialogues amb algú que no et vol escoltar? Com dialogues amb algú que cada vegada que li fas una proposta no té voluntat d'intentar solucionar-ho? Sempre és un no per resposta. Per tant, quan un no vol parlar, la solució és molt complicada.

Al final, el model que han permès és aquest. Sobre la taula s'han posat de manera reiterada diverses fórmules. El 9-N n'és un clar exemple. Des del moment que això no és viable i que s'ha d'inventar una nova manera per intentar manifestar-nos, ha de quedar clar que el model són unes eleccions. I, per tant, s'han de respectar les normes del joc. Però tant de bo que hi hagi majoria d'escons i de vots. Segurament, seria la forma ideal de solucionar aquesta situació.

Som a l'inici d'un camí que no s'ha d'aturar. Fins ara hem demostrat que, a partir de la imaginació, de saber reinventar-nos, acabem aconseguint trobar el camí. Crec que ningú podia imaginar fa uns anys que el dia 27 estaríem decidint a les urnes. Si ens trobem entrebancs, no hi ha cap problema. Trobarem la manera imaginativa, creativa, o pencant, de solucionar-ho.

Partint del fet que vivim en una societat democràtica, si un poble manifesta a les urnes aquesta força, t'has d'esperar que des de l'altra banda hi hagi voluntat d'escoltar. Aquest hauria de ser el primer pas.

El que a mi no m'agradaria és solucionar les coses amb conflicte. El que caldria és obrir un diàleg per decidir com ho fem sense perjudicar ningú. Però tenint clar que vols fer-ho, que vols ser un estat independent.

L'altre dia Josep Maria Terricabras ens explicava que en els darrers cent anys molts països s'han independitzat i tots han tirat endavant, cap se n'ha penedit i ha volgut fer marxa enrere. Per tant aquesta ha de ser la nostra línia.

En aquest aspecte ens cal un pas més de maduració política. Hem d'aprendre que parlar no significa agredir l'altre, sinó simplement manifestar el que penses i el que sents. I l'altre ha de saber escoltar-ho i interpretar-ho. I sobretot, i crec que és una de les claus, entendre que ningú està contra ningú. No ens manifestem contra l'Estat espanyol. Simplement som diferents i ens agradaria fer les coses d'una altra manera. La clau és que tots, des dels nostres àmbits, sense tenir en compte la professió, tinguem la llibertat d'opinar el que volem.

Els catalans en el món de l'esport han estat capdavanters, però si ho compares amb altres punts de l'Estat rebem molt menys suport. I el que fem és resistir. Al final, quan sempre has de nedar a contra corrent, desenvolupes un sisè sentit que et fa ser bel·ligerant, en el bon sentit de la paraula. Em deien una vegada, a nivell de bàsquet femení: “A vosaltres, la crisi com us ha afectat?” Crisi? En el bàsquet femení? Mai no hem pogut deixar de lluitar pel que volíem aconseguir. I això ens ha fet més forts. Per tant, si a aquestes característiques hi afegim els recursos que et permeten potenciar totes les altres facetes, doncs endavant! Que tenim un futur esplèndid!

Hi anem amb la humilitat de saber que entrem en un món diferent, però no per això ho fem sense cap formació. Hi ha molta gent que en el seu àmbit ja ha aportat coses. Hi anirem amb la voluntat d'aprendre i d'ajudar en allò que puguem.

Quan t'ho proposen és una sorpresa. Però després et vénen al cap tots aquells sopars familiars, les tertúlies sobre política, aquells cometaris del que s'hauria de fer. I un bon dia, aquell projecte el tens tu sobre la taula. I per sentit de la responsabilitat, quan veus que tens la possibilitat de fer alguna cosa, de poder participar en allò que creus, només pots dir que sí.

No hi ha res millor que dependre d'un estat de proximitat, un estat que es mou pels criteris pels quals sempre hem destacat els catalans. Si exportem al món de la política aquests valors tan nostres, la dinàmica només pot ser positiva.

És molt difícil que coincideixin a l'hora tantes coses. És un moment excepcional i cal aprofitar-ho per somiar en un país millor.