Es viu amb molta intensitat i amb molta satisfacció, perquè aprens moltes coses del contacte amb la gent. Quan arribes a tractar amb la diversitat del país, aprens sobretot a matisar moltes coses. I t'adones de la importància d'escoltar, una capacitat que no s'ha de perdre mai.

Moltes vegades, quan surts de l'àrea metropolitana, et plantegen moltes coses que des de Barcelona potser no mesures tan bé, com ara la desigualtat entre territoris: problemàtiques generals com les retallades en salut, en educació i en infraestructures tenen una altra traducció al territori. Per exemple, a les Terres de l'Ebre, ens han plantejat que les inversions mai arriben, que no s'acaben de fer els desdoblaments que pertoquen, que no s'acaben de defensar els cabals de l'Ebre i que tenen totes les nuclears concentrades. S'han fet plans específics, però sempre queda tot en un calaix.

Jo sempre he dit que sóc federalista. I, com a federalista indignat, vaig votar sí i sí, com va fer molta gent. Ada Colau i Vicenç Navarro també ho han explicat així. El 9-N va ser un acte de rebel·lia de la societat civil davant la negativa, els insults i les imposicions del PP. Era la manera més enèrgica d'enviar-los a fer punyetes. Però jo sempre he tingut una tradició federalista, la qual cosa vol dir que no tinc cap problema amb l'independentisme. Em sembla una opció ben legítima. Però jo no en sóc. Si em pregunten què m'agradaria, jo contesto que m'agradaria un encaix de convivència que reconegués els drets nacionals de Catalunya i les seves llibertats, amb un pacte en plena igualtat de sobirania compartida i un projecte conjunt.

No, perquè la nostra és una posició de sí al dret a decidir de Catalunya. El que passa és que la campanya es divideix molt falsament entre el sí i el no a la independència, quan en realitat el problema que no tenim resolt és el de la sobirania. La qüestió no és si es vol o no la independència, sinó que la ciutadania es pugui expressar i que la seva opinió sigui determinant. Insistim en la idea del referèndum perquè és necessari que tots els catalans, en igualtat de condicions d'una persona i un vot, aconsegueixin que Catalunya sigui vista com a subjecte polític. La victòria dels escocesos ha estat el referèndum, no l'opció que ha guanyat. Perquè han estat reconeguts com a subjecte i ja han obtingut guanys.

Doncs caldrà seguir lluitant. Si es mantingués una majoria del PP, o tan sols que governés, ho tindríem fotut no només per a un referèndum, sinó també per a un procés de secessió. Hem de posar tota la carn a la graella perquè el 27-S prepari un final de cicle a les generals.

El problema és que aquesta sempre és una hipòtesi, i això demostra fins a quin punt en aquesta llista hi ha gent incòmoda amb el candidat a la presidència. El porten de número quatre, d'amagat, amb un compromís explícit que ell serà el candidat a la presidència i, naturalment, cap dels seus acompanyants vol defensar la seva acció de govern. Romeva no pot defensar el govern de Mas ni la corrupció de CDC. Romeva té més coincidències ideològiques, culturals i de tarannà amb mi que amb Mas. Llavors per què coi el vol fer president? Si Artur Mas és tan incòmode a JxSí, que em votin a mi. Jo em proposaré com a alternativa i que triïn amb responsabilitat quin tipus de política volen fer.

És que nosaltres ja som en un procés constituent. Els que gairebé són en un procés desconstituent són ells. Si per procés constituent entenem un procés d'apoderament de la ciutadania i d'ampliació de les seves capacitats d'incidir en la vida pública, ja hi som. Qui crea estructures d'estat som nosaltres. Qui defensa els drets socials, en salut i educació, així com els llocs de treball, som nosaltres. Ells ho estan esmicolant tot. Una DUI nosaltres no la votarem perquè és un brindis al sol i decidir-ho no correspon al Parlament, sinó a la ciutadania. El que vol Mas és intentar substituir l'expressió directa de la ciutadania per un vot parlamentari darrere del qual s'amaguen moltes altres coses. Això és una estafa democràtica.

Ho hauríem de veure, perquè una consulta suposa un canvi d'escenari. Ens passaria que tots estaríem d'acord a separar-nos de l'Espanya de Rajoy i Morenés, però si hi hagués damunt la taula un oferiment raonable i fonamentat d'un encaix democràtic i de reconeixement dels drets de Catalunya, molta gent s'ho repensaria. Nosaltres actuaríem en funció del que hi hagués damunt la taula, però ara s'ha d'empènyer perquè hi hagi aquest escenari. Hi ha dues coses clares. D'una banda, que l'statu quo actual és insostenible i n'hem de sortir. I, de l'altra, que les aspiracions democràtiques de Catalunya no tenen aturador. Un referèndum tindria un impacte decisiu. I tothom hauria de fer oferiments.

No em tocava ser-hi. Sempre he estat a les Diades i no fer-ho per a mi va ser una cosa molt dolorosa. Realment et toca allò que no sona no poder-hi anar. Però si vols ser creïble i coherent, has de dir la veritat, encara que sigui desagradable. Mas va tenir l'habilitat d'encaixar la convocatòria de l'ANC i Òmnium en una campanya electoral i, malgrat la voluntat dels organitzadors, de transformar-la en un acte propagandístic per a ell i la seva candidatura. Per això va acabar la manifestació encapçalada per Junts pel Sí. Com era previsible.

Qui té més projecció mediàtica és Podem, és cert, i s'ha d'aprofitar. Si Pablo Iglesias fa una roda de premsa amb Joan Herrera, els mitjans es fixen més en Iglesias, que és qui té més tirada mediàtica. I aprofitar-ho és una manera de resoldre una dificultat objectiva: que necessites temps per explicar una marca nova. Podem aporta molta embranzida i ICV aporta experiència militant i brega. Algun dia s'haurà de fer una estàtua al militant desconegut. Aquesta combinació som nosaltres. I el cas és que en els mítings estem tots junts, que és el que ens importa.

[Riu] No, no. El problema que tenim és que aquesta campanya se'ns farà curta. A d'altres els hauria convingut que es votés el 12-S. A nosaltres ens caldrien un parell de setmanes més, perquè tenim una marca nova i s'ha d'explicar què és Catalunya Sí que es Pot i qui hi ha. Una cosa és moure's en els cercles de la gent més polititzada o més informada. Però quan vas a una contesa electoral en què han de participar milions de persones, amb una marca nova és més complicat.

No ens crèiem les primeres ni ens creiem les últimes. Les enquestes mostren algunes pistes, però nosaltres som més bons en les campanyes que en les enquestes. Quantes preveien els resultats de les municipals a Barcelona, a Madrid, a Saragossa, a Cadis...? És cert que indiquen problemes, sobretot el gran marge d'indecisos. I per això ens falten dies de campanya.

Voldríem prendre mesures de rescat social, mesures de contenció contra els estralls més sagnants de la crisi i de les polítiques d'austeritat, que tenen a veure amb la lluita contra la pobresa infantil, la recuperació del finançament de la Generalitat en el 0,3, l'increment de les beques menjador i el desencallament de la renda mínima de garantia de la ciutadania. Mentre això es tramiti, el govern ha d'intervenir en temes com els desnonaments i la pobresa energètica. És a dir, actuar contra una situació que ja s'ha deteriorat massa. Això, evidentment, són mesures de contenció contra la pobresa, però és urgent també donar estímuls econòmics per reactivar-la i generar llocs de treball de qualitat. No es tracta de gestionar una situació degradada, sinó de sortir-ne.

És urgent revertir la dinàmica de privatització dels serveis públics i recuperar els llocs de treball. Destinar diners als serveis públics és una inversió més que una despesa. També és una mesura de racionalització de la despesa pública. Els 400 milions que s'han retallat en salut en realitat no són un estalvi, perquè s'ha derivat cap a una assistència privada, que és una manera de xuclar els diners públics i transferir-los. Però és que una altra de les prioritats ha de ser el desenvolupament d'una banca pública que permeti garantir el crèdit i l'estalvi, perquè, si no, les pimes i els autònoms van escanyats.

El primer que s'hauria pogut fer des del govern de Catalunya és no votar les polítiques que han afavorit les retallades. La reforma laboral del PP –a la qual va donar suport CiU– ha tingut moltes conseqüències, com la degradació dels llocs de treball, però també la pèrdua de l'autorització administrativa de les autonomies en situacions de deslocalització com la que ara es produeix a Valeo. I et trobes en una situació d'indefensió. El govern té raó quan es queixa que ha perdut competències, però és que ells, a Madrid, han votat perdre-les. CiU també va votar l'amnistia fiscal del PP, que a Catalunya s'estima que suposa entre 11.000 i 16.000 milions anuals en frau fiscal. I això donaria per a molt pressupostàriament. També va votar la llei d'estabilitat pressupostària, que escanya financerament els recursos financers de la Generalitat... Segurament el PP hauria fet valdre la majoria i per això pensem que el millor que pot passar és derrocar el govern de Rajoy. Però si tens un adversari davant, el que no pots fer és donar-li suport. I això ha fet CiU amb el PP.