Camí d'esperança per a Euskadi

Malgrat que Sabino Arana, considerat el pare del nacionalisme basc modern, no tenia una especial estima pels catalans, tal com es va encarregar de deixar per escrit en alguns dels seus articles, el cert és que les relacions de solidaritat i col·laboració entre el nacionalisme basc i el català han estat una constant en la història d'ambdós pobles. En aquest sentit, han estat múltiples les ocasions al llarg del temps en què els vincles de fraternitat entre Catalunya i Euskadi s'han posat de manifest. Entre aquests, si hi ha un moment històric que reflecteix aquesta relació de concòrdia i col·laboració, aquest és l'episodi ocorregut el febrer del 1939, quan el president de la Generalitat Lluís Companys i el seu bon amic el lehendakari José Antonio Aguirre van deixar Barcelona i van creuar junts els Pirineus en el seu exili cap a França per evitar les tropes franquistes. Dos anys abans, coincidint amb l'ocupació franquista del País Basc, la intervenció del president Companys havia estat fonamental per permetre que el govern d'Aguirre es traslladés i seguís operatiu des de Barcelona.

Des d'aleshores ha plogut molt, però durant tots aquests anys catalans i bascos han mantingut viva la flama de la solidaritat i la col·laboració mútua en el camí de la construcció nacional. Això no obstant, moltes coses han canviat. Entre les quals, segurament la més important és que Catalunya ha pres el relleu d'Euskadi com a epicentre de la lluita sobiranista per assolir la independència. Històricament, el poble català mai ha amagat la seva admiració pels bascos, especialment per la seva capacitat de lluita, resistència i compromís. Aquesta circumstància, que des d'Euskadi sempre s'ha rebut amb indissimulada satisfacció, ha motivat que moltes vegades els catalans hàgim buscat a terres basques un model a imitar.

En els últims anys, però, la situació ha fet un tomb que ha provocat que els catalans hàgim pres la capdavantera en la qüestió sobiranista i hàgim passat a convertir-nos en un model de referència. Així, ara són els bascos els que intenten emmirallar-se en nosaltres. Per a un poble orgullós com el basc, no resulta fàcil acceptar aquesta nova realitat i reconèixer obertament que Catalunya ha passat per davant d'Euskadi pel que fa a la posada en marxa d'un ambiciós projecte per conduir el país cap a la consecució de la independència.

Des dels seus inicis, el procés sobiranista a Catalunya ha estat seguit amb molta atenció des d'Euskadi. Quan arran de la massiva participació en la Diada del 2012 va començar a agafar embranzida el debat que ha permès arribar al nou escenari que es dibuixa avui a Catalunya, des del País Basc algunes veus es mostraven escèptiques sobre l'èxit final d'aquest procés. Aleshores, una part significativa de la ciutadania basca equiparava la situació que s'estava vivint al nostre país amb la que ja s'havia viscut a Euskadi amb l'anomenat pla Ibarretxe i veia amb incredulitat el procés que arrancava a Catalunya, fins al punt que posaven en dubte la seva viabilitat. Des d'Euskadi es tenia molt present encara l'intent fallit que va suposar la iniciativa impulsada per l'exlehendakari, tombada sense miraments pel Congrés espanyol l'any 2005. A terres basques, els més escèptics auguraven un final similar en el cas del procés català, sense tenir en compte que mentre el pla Ibarretxe era una aposta política personal de l'exlehendakari, el projecte sobiranista català té un suport polític molt més ampli i, encara més important, al seu darrere hi ha una ciutadania que ha estat qui, amb la seva massiva mobilització, ha forçat els dirigents polítics a moure fitxa per donar resposta a la seva reivindicació per impulsar el dret a l'autodeterminació.

En qualsevol cas, ja fa temps que la gran majoria de la societat d'Euskal Herria ha entès que el procés català no té res a veure amb el fallit pla Ibarretxe, i que el que s'està coent en aquests últims anys al nostre país no té marxa enrere. Avui dia, entre la ciutadania basca el sentiment majoritari respecte al nou escenari que s'està obrint a Catalunya és d'il·lusió. També d'esperança, ja que molts independentistes bascos consideren que el que passi al Principat pot ajudar de retruc a impulsar el procés de construcció nacional basc, sobretot ara que definitivament l'etapa de la violència sembla haver quedat enterrada i ja no representa cap obstacle per continuar avançant en el camí cap a la independència.

Aquestes circumstàncies expliquen l'atenció amb la qual se segueix a Euskadi tot el que passa a Catalunya. Entre els independentistes bascos el sentiment generalitzat és d'enveja sana. Són moltes les coses que s'admiren, però sobretot la capacitat que ha tingut la societat civil catalana d'organitzar-se i mobilitzar-se fins a acabar forçant la classe política a donar resposta als anhels del poble.

La il·lusió que desperta el procés sobiranista català ha generat de
retruc al País Basc un cert mimetisme. D'aquesta manera, a imatge i semblança d'entitats catalanes que han fet possible aquest nou
escenari, com ara l'Assemblea Nacional Catalana, a Euskadi també han sorgit iniciatives que intenten mobilitzar la societat. És el cas,
per exemple, de Gure Esku Dago –‘És a les nostres mans'–, una plataforma ciutadana sorgida el 2013 per treballar pel dret a decidir del poble basc i que té molt present els esdeveniments que s'han anat succeint a Catalunya. En aquest sentit, emmirallant-se en la històrica mobilització aconseguida per la Via Catalana en la Diada del 2013, aquest col·lectiu basc va organitzar, el juny del 2014, una cadena humana que va tenir molt d'èxit i en què unes 150.000 persones van unir els 123 quilòmetres entre Pamplona i Durango. També Gure Esku Dago va ser qui va fer possible que prop de 10.000 persones creessin a Sant Sebastià un mosaic gegant amb la senyera el dia abans de la consulta catalana del passat 9 de novembre.

A més de la capacitat de mobilització que ha demostrat en els darrers temps la societat catalana i que col·lectius com Gure Esku Dago intenten emular també a Euskal Herria, hi ha un altre factor que ha despertat un enorme sentiment d'admiració per part del poble basc. Es tracta de la unió política que s'ha viscut a Catalunya per fer possible la creació d'un front sobiranista que aposta de forma decidida per fer realitat el dret a decidir. Per l'independentisme basc, resulta admirable que en aquests últims anys les principals forces nacionalistes catalanes hagin estat capaces de superar les seves diferències i deixar al marge els debats partidistes per apostar en comú per poder exercir el dret a l'autodeterminació.

Molts bascos desitjarien que un bloc sobiranista com el que ha sorgit al Principat es pogués reproduir també a Euskadi, però la realitat política actual del País Basc fa que avui dia aquesta possibilitat sembli remota. Malgrat que l'esquerra abertzale ha obert la porta en diverses ocasions a impulsar un front comú que aposti de forma decidida per la independència, el PNB no combrega amb aquest plantejament. La formació liderada per Urkullu, històric aliat de CiU, ha manifestat en nombroses ocasions el seu respecte pel que passa a Catalunya, però alhora no amaga la seva incomoditat pel full de ruta –que consideren massa ambiciós i “rupturista”– impulsat per Artur Mas aquests darrers anys.

Mentre a Catalunya la palanca que ha catapultat el nou escenari sobiranista ha estat el convenciment que l'actual marc estatutari ha quedat obsolet i la constatació que no hi ha negociació possible amb un govern espanyol que ha vetat de totes les maneres possibles qualsevol possibilitat de diàleg, el PNB continua insistint que el seu objectiu passa per buscar un acord amb l'Estat que permeti millorar el seu autogovern.

Un full de ruta molt modest que no convenç gens ni mica una part molt significativa de la societat basca, que s'aferra ara al procés català amb l'esperança que el seu èxit condicioni també un canvi d'escenari a Euskadi.